Istanbul 1.0

Hola! Aquí torna una nova entrada pel blog. Avui fa 16 dies que rondo per la ciutat i, el que és més important, és el solstici d’hivern. Per mi és molt important doncs ara els dies tendiran a ser més llargs i podré fer la ruta més relaxadament. Dia 88 del meu llarg visatge.

Voldria començar el grup de temes amb la religió, l’islam. Aquí tothom és creient encara que no del tot practicant. És al·lucinant sentir com, cinc vegades al dia, les mesquites criden a la oració amb els altaveus (Alà es gran... Veniu a la oració... en àrab antic). Sense faltar el respecte, a mi em recorda al flamenc i em fa sentir com a casa. Ah! He llegit que l’horari de les oracions depèn de dels cicles solars de la ciutat concreta i que estan molt orgullosos de pensar que les oracions es fan ininterrompudament al voltant del món.

Volia fer un incís en el tema del vel de les dones. Tema candent a Europa. Aquí qui vol el porta i qui vol no. Les dones que he vist porten un vel de lo més bonic i em fa pensar que és una peça estètica més. Tampoc em sembla una imposició masclista, crec que aquest societat és matriarcal com la nostra i porten els homes a ratlla!

Volia parlar una mica del meu barri. Visc al casc històric, i centre comercial, del barri de Besiktas. Tinc sempre busos a disposició per anar a altres barris. El meu està plegat de botigues i llocs per menjar de tot tipus. Una cosa que m’impressiona són els horaris comercials. Les botigues tanquen molt tard! Puc anar a comprar pa o queviures més tard de les dotze de la nit. També a Taksim, el centre, les botigues de roba obren fins a les 2 o les 3 de la nit. Ahir vaig veure una barberia en acció a les 00:30!

Ah! Una cosa que m’agrada de la casa on visc és que podem obrir la porta i expandir el nostre espai fins el carrer. I, una cosa que sempre havia volgut, puc tirar la clau des de el meu segon pis per no tenir que baixar a obrir! A lo “María la llave!” de La vida es bella...

Aquí es menja molt bé i barat. Pots comprar un quebab per un euro. També les delicioses pastes de full amb carn, espinacs, formatge o soles amb sucre. A vegades dino una de cada per uns 3 euros! També pots menjar menús amb estofat, arròs, pa, una mica d’amanida, refresc i te per uns cinc o sis euros. La majoria de les vegades menjo fora de casa doncs estic tot el dia donant voltes amunt i avall, literalment per la àrdua topografia. :S

Per acabar volia parlar del ball del trànsit. Cada dia es posen en joc autobusos, taxis, dolmus(taxis compartits), motos, carretons, tramvies i milers i milers de persones. Hi ha carrers, la majoria, que la acera fa un pam i sempre jugues a passar abans dels cotxes o per on puguis. Els clàxons van sonant de tant en quan. Són uns artistes conduint i estic sorprès dels zero accidents que he vist. Tothom segueix ballant.

La xarxa d’autobusos és molt bona i eficient. Tots els barris estan interconectats i tinc un bitllet magnètic, l’akbil, que vaig picant i l’haig de recarregar de tant en quan. És molt fàcil orientar-se i si tinc algun dubte tots estan encantats d’ajudar-te. Jo dic “Besiktas” i en 30 segons ja sé quin bus necessito. Avui m’ha passat el millor dels elogis, un senyor m’ha preguntat en turc a on era no sé què. No hi ha millor manera de ser turista que no semblar-ho! Arreveure!

  

("All Night", Damina Marley, Welcome to Jamrock, 2005)

Entrevista de Janos Olah, Hongria.

http://farkaskerek.freeblog.hu/

El Janos té un blog sobre el món de la bici, em va fer una entrevista però està en hongarès... ok, només la Zsuzsa el pot llegir... Però tinc el borrador amb anglès! Crec que va preguntar totes les preguntes que responc casi cada día! :D

-Some words about u, about what u look like in personal? 
I have 24 years. I’m from Barcelona and I feel Catalan. Tall and thin. I am open-minded and talkative. Some times lot of mental. And with no fear.

-What u do if u r not on the road? School, work, hobbies.
I was studying architecture and working in an office half journey. I was living with my friends in Barcelona. When I have free time I like see movies and go with friends to take beers and talk.

-I know that you r not a bike fanatic :). Why did u decide to go by bike?
Jajaja, it was a deduction. Because I want to do the travel on my own and go so slow to live all regions. When I calculate how far I arrive walking I decide to take a bike!

-What’s the aim of ur trip?
The million dollar question. Maybe a way to go out my live. Sure it was for ordinate my feeling of the present and to think what I would do in the future. 

-How u prepared before the Barcelona start?
Mmmm... nothing. I do the first month of the travel to slowly... first doing 30 kilometres, after 40, after 50... After a month I felt in good form!

-Ur condition getting better and better. How many kilometres do u succeed a day? And what about resting days?
Today I’m doing between 90 and 120 kilometres. But I don’t like it. Is so hard do this every day and after I don’t have energies to do nothing more. I will plan maxim mum 100.

-Bike and stuff description?
The bike is a big La Pierre 400. I change the cameras to one smoothly and I put two protection gels in my seat. I bring two bags in the backside with personal stuff. A tent a sack on of those. In the front I have two bags on the front wheel with food, something to cook and things to repair the bike. At end, in the handlebar I have a little bag with important things, I always bring with me.

-Can u give some advices to cyclist who cycling in winter or in cold weather?
I thing the worst think to go in winter is that the daylight goes off so early, and the travel is on the morning and midday. Always protect the feet and the hands, they doesn’t have movement... Important the cover for the shoes when it’s raining.

-U have a tent and couch surfing, how u decide which one van be better?
I decided to go always with tent but a friend tell me about couch surfing and is really better. I can have a shower, clean my clothes, I can connect to internet, sleep warm and protected... Now I’m searching all the stops with couch surfing.

-What countries you came across and what you will?
Now I’m in Romania. I came from Barcelona, Spain, and then France, Italy, Slovenia, Hungary and Romania. I will continue to Bulgaria and Turkey. I will rest a month in Istanbul to prepare the Arabic trip and then, Syria, Lebanon, Israel, Egypt, Tunisia, Algeria, Morocco and return to Spain.

-You told me, that the route plan has changed during the trip…
Always changing. If somebody tells me about a good monument or a better route I always follow the instructions.

-Istanbul. What u gonna do there?
I will be a month. First buying maps of Arabic countries mark the route and an idea of the days. Read about that countries and ask for visas. And rest for a time!

-Give me a circa number according to money of the whole trip.
I need 1500 euro to buy the bike and all the stuff because I don’t have anything, but is not lose money because I will have in the end of the trip. And the trip is around 3500 euro for 7 or eight month. But maybe less because I will go to cheapest countries, no Europe.

-The most interesting story?
Every day is amassing and special. I can only thing when I goes down after big rice or when I take a shower after the day. Lot’s of good feelings, a lot.

-Funny thing or sentence from u, that can be famous in the future? :)
Jajajaja. One moment... ah! “The most value thing in the world is the time”

-Sg else?
Thanks for the interview and for your interest. Bye!

Especial: Problemes.

Volia fer una entrada especial en aquest blog. Crec que els meus relats sobre els països que he passat han anat tendint al bonisme i a escriure només les coses positives del viatge. En aquest moment volia escriure les coses dolentes que m’han passat en aquest viatge. La altre cara de la moneda.

Per començar volia comentar els problemes físics, problemes de un noi que escassament ha fet esport a la seva vida i que de sobte vol fer 100 quilòmetres al dia en bicicleta. El primer va ser el tenir que arribar a Lingueglietta a la Ligúria italiana. Poble que em pensava que estava sortint de la carretera a l’esquerra i que aquesta “esquerra” es va convertir en tenir que salvar un desnivell de uns 300 metres a la nit i després de fer 80 quilòmetres. Volia matar el meu amic però va sortir de casa amb una pizza casolana mida familiar i... el vaig perdonar ràpid. :D És el poble més bonic que he vist en el viatge. "No hay mal que por bien no venga!"

També m’ha acompanyat un dolor constant del genoll esquerra durant més de 1000 quilòmetres, des de Vicenza a Budapest. Tot el viatge sospitava que era per alguna mala posició o asimetria. En el tren cap a Istanbul vaig descobrir que tinc la cama dreta 5mm més curta que l’esquerra. Esperant plantilla a la farmàcia del barri... Aquell dolor era present tota la estona, vaig estar trams només atent al dolor aquell.

També està el fet que em va tancar el viatge per Europa. Al mig de Romania, i casi tots els altres dies en aquell país, plovia molt i la carretera estava plena de camions. L’últim dia vaig començar la ruta a la una del mig dia doncs havia dormit fatal la nit anterior i em trobava malament. Aquell dia vaig pedalar sota la pluja dues hores de nit i amb un fred que em va deixar les mans i els peus gelats. Ah! Una banyera jacuzzi em va tornar a la vida aquell vespre! :D

Problemes tècnics alguns. Sem va trencar un clau de les alforges a Figueres i a Torí. A Maribor, Eslovènia, se’m va trencar el ferro, de un centímetre de diàmetre, "de cuajo". Vaig tenir que comprar una nova ferralla i bosses davanteres per repartir el pes. Cinc rodes punxades el mateix dia, als voltants de Ljubljana, Eslovènia.  Sí, sí, els ciclistes sabeu trobar el problema però era una tros de vidre que estava al mig de la càmera i que casi no hi havia forat ni a una banda ni a l’altre. Aquest maleït vidre em va convertir en la industria de posar pegats i treure tubs.

Ah! En els meus inicis volia anar per caminets alternatius de terra i que tot sigues molt bonic, pels interiors de França. Caminets de terra més pluja al dia anterior més bicicleta carregada de paquets dona de resultat acabar dins d’algun bassal i que es clavi la bicicleta i no pugui seguir. Ah.. que inexpert! A Hongria ja baixava de la bici i me’ls feia a peu...

I les pujades a Eslovènia! En aquell país no tenen un pendent màxim per fer carreteres. Uneixen dos pobles en línia recte i andando. Algunes parets (que deia jo) es podien fer, però quan portava uns minuts ja desistia i me les feia a peu. Això si, les millors baixades del viatge! Semblava que baixava per una halfpipe.

En quan problemes amb persones no n’he tingut cap. Mescla de sort i de ull per on passar. A Romania mínim una vegada al dia algun gitano em venia a demanar tot el que pogués. Jo sempre dic que ni hablar. Espero que no em passi res en els països esdevenidors.

Per acabar, alguna llarga espera a la porta de un couchsurfer, “una” en concret, capaç de fer-me esperar llarga estona. Ha sigut divertit com els veïns venien a solidaritzar-se amb mi i ajudar-me.

Després d’aquesta sobrevolada de problemes suposo que els següents posts seran més alegres, al menys intentaré que tinguin les dos cares de la moneda.

Plastic House, İstanbul

...entrant i sortint de Bulgària...

(just for freaks...)

Sortint de Rumania... da, da, da... (sí, sí, sí...)

Romania... Ara estic en el tren entre Bucarest i Istanbul. Dia 66 del meu viatge. La meva travessia per Europa en bicicleta la vaig donar per acabada el dimecres passat, a Sighishora, al bell mig de Romania. Temperatures de 2 graus, pluja constant, em trobava malament, per la nit, amb camions, no podia continuar en aquet clima. Vaig parar al quilòmetre 2655. D’aquí un més reprendré el viatge des de Istanbul.

Viuré a Istanbul del 8 de Desembre fins al 8 de Gener. Prepararé allà el que serà la gran segona etapa del meu viatge: Istanbul – El Cairo. Haig de comprar mapes, llegir informació sobre els països a creuar i demanar els visats. El resta de temps, gaudir la vella Constantinopla.

Ara parlaré una mica de Romania. M’agraden els seu paisatges, he estat a Transilvània, un altiplà boterut envoltat pels Carpats. Tota aquesta zona és un continu de petits turons, rierols i pobles a les valls. Els pobles són de màxim cent cases, totes al voltant de la carretera i casi no es nota la separació entre els pobles. En les carreteres vaig veure molts gitanos, anant en carro o a peu entre pobles. Jo sentia una afinitat amb ells. Érem els desprotegits de la carrera. Érem els últims.

A Hongria em van dir: “Els romanesos condueixen com animals!”. Jajaja doncs si, son uns lumbreras. Però tot i això són respectuosos i no se’t mengen. El problema és l’estat de les carreteres, sense voral, i que no tenen autopistes. Jo en bici molestava bastant. 

He sentit molta generositat en aquestes terres. M’han invitat a barbacoa i a calefacció a gent que els hi havia preguntat per posar la tenda al seu jardí. Ahir vam anar a fer unes cerveses amb uns amics i al final ho va pagar tot un. A mi em commocionen aquests gestos, en comparació amb ells, jo sóc ric i de un país ric, i tot i això, ells insisteixen i m’inviten sense miraments. 

He estat a Bucarest a casa la Elena i el Nicu. Són una parella que m’han acollit cinc dies com si fos un més de la família. Estàvem ells, jo, la avia, el Toma de 2 anys i la María de 3 mesos, i entre tots cuinàvem, estàvem pels nens, ordenàvem la casa... era com tot molt fàcil, simplement anar fent. M’ha sorprès de la forma fluida i senzilla en que vivien en família. El pare estava davant del portàtil amb la nena a coll o la Elena cuina mentre el Toma corria per la cuina. He après molt d’ells.

Feia molt de fred a Transilvània, nord-oest de Romania. Va ser el primer punt del viatge que em vaig veure incapaç de continuar. Les mans i els peus se’m van gelar i no els podia moure casi, ni notar. Era millor posar-me els guants mullats que tenir les mans descobertes. Em quedaven quatre etapes fins Bucarest i després vuit travessant Bulgària però no les vaig fer. Vaig donar el tram europeu per acabat.

Volia parlar dels dies que he passat a Bucarest. És una ciutat en ruïnes, és una ciutat amb moltes cicatrius. Allà em passa un fet estrany, tinc ganes de fer fotos a tot el que veig. Els edificis mig abandonats, com la gent va abrigada, els cables, les escombraries tortes, els edificis faraònics i els palaus neo-renaixentistes, les voreres... m’agrada fotografiar-ho tot. Crec que és com street art o art pobera o Dounchamp... En realitat la ciutat és pobra i els romanesos són uns cutres com els espanyols, però té una llum i un gest atractiu.

Per acabar volia escriure la línia de text límit entre Europa i Orient Pròxim. Entre la tardor i el hivern. Entre lo nostre i l’exterior. Entre el 2010 i el 2011. Entre el Google Maps i els mapes de carreteres. Entre el cristianisme i el islam. Entre lo previsible i lo imprevisible. Entre el DNI i el passaport. Entre la llibertat de moviments i els visats. Ara comença un altre viatge.

PS: Istanbul. Sol, cel blau, calor, trànsit més tranquil, habitació gran i assolejada... Benvingut al paradís.

Sortin de Hongria... köszönöm! (gràcies!)

Ara estic a Romania. Ahir vaig creuar la frontera entre Hongria i Romania i avui he fet un dia de ruta. Esperava a avui per fer el text i el vídeo doncs em tocava dia de càmping, però, he demanat per dormir a un jardí i he acabat en el seu sofà. També amb calefacció, dutxa i just he arribat m’han invitat a quilos de carn a la brasa! (Massa bo per no explicar-ho...)

A Hongria he estat uns dotze dies, la meitat al camp i l’altre meitat a Budapest amb la Claudia, la meva germana. Crec que la bona manera de començar al blog és separant aquests dos móns, el camp i la capital. Era una cosa que sospitava i que parlant amb el Janos em va dir que ells també ho pensaven. 

Quan vaig arribar a Budapest el remor i el moviment em van sobreposar. Jo ja m’he tornat una persona campestre i, de sobte, tenir que circular per carrers de quatre carrils, soroll de les sirenes, llums de publicitat, pol·lució... Vaig necessitar un dia sencer per situar-me. Jo crec que al camp, em fixo en el 100% de les coses que passen però a la ciutat s’ha de viure diferent i costa acostumar-se. En els dos mesos de viatge que porto no havia estat a una metròpolis tant gran com Barcelona com és Budapest. 

Hem estat amb la Claudia fent el turista. M’ha agradat molt. He pogut tenir uns dies de vacances i gaudiment. (Ei! Que consti que aquest viatge és més feina del que sembla, eh! Si, si, cap dia lliure, matinar, organitzar ruta, allotjament...). Cada nit anàvem a un bar de moda diferent amb la Claudia i, a vegades, fèiem banys per les tardes. Teníem dies per caminar de punta a punta de la ciutat i dies per passar la tarda a l’hotel fent el gandul. 

Vull fer una infinita propaganda de Budapest des de aquest blog. És una ciutat bonica, amb carisma. Tenen bona arquitectura i bon menjar. Els preus són una mica més barats. És una ciutat segura i fàcil d’orientar-se. Les vistes des de Buda són espectaculars i tenen bon catàleg d’exposicions i de concerts. Ale, ale, a visitar-la!

Jajajaja. No estic comprat... bé una mica, he rebut bon acolliment per part dels hongaresos i es mereixen els més alts elogis. Ara passo al camp i, després, m’agradaria tenir algunes línies per les persones. El país és molt pla, crec que tenen muntanyes al nord però en la meva ruta no m’he elevat més que per passar una via de tren. Els camp son immensos i les carreteres rectes. A falta d’algunes autopistes, he tingut algunes carreteres molt complicades amb camions tota la estona. 

Vaig entrar per la zona del llac Balaton. Com que Hongria no té mar... (m’he dies preguntant-me com un país pot saber a on està sense la referència del mar...) tota la població va a estiuejar a un llac que fa uns 100 quilòmetres de llarg. Ara estava una mica mora doncs no era temporada, però vaig agrair el carril bici al voltant del llac. A la altre banda, entre Budapest i Debrecen hi havia més activitat. Els joves pujaven a estudiar o a viure a les ciutats i se’ls notava més urbanites. També feia que fossin més extravertits i amables.

Ah! Em queda un espai per els hongaresos! He estat pensant aquests dies que els caracteritza una humilitat especial, un silenci elegant i no incòmode, una mirada intel·ligent i tranquil·la. Són molt agradables i molt generosos. M’agradava com entenien les relacions socials, era com d’escoltar i observar i després fer alguna aportació. Ben diferent a les parrafades que fem nosaltres! Bé crec que han sigut uns bons dies per allà. Així doncs tanco el meu cinquè país. Petons a tots! 

Sortint de Eslovènia... Na zdravje! (Salut!)

Eslovènia es un país petit. Hi viuen 2 milions de persones en un territori extens, li diuen ciutats a pobles de 4.000 habitants. La capital, Ljubljana, me la vaig creuar en bicicleta en menys de 20 minuts. No agafo ninguna ràdio, algun dia una, es molt estrany tenir el dial silenciós... Fa un parell de dies vaig anar a un concert de punk, molt bo! Però era en un poblet i hi havia, al màxim, 20 persones de públic. A mi em feia una mica de pena doncs eren molt bons però no hi ha gent...

Na zdravje... jo dic “nasdravlie” i tirant... Ja veureu el vídeo, resulta que aquest cap de setmana era la festa del vi. Jo vaig treure el cap en un poble que tocaven musica tradicional, ells em van dir que m’acostés. Em van donar unes copes de vi blanc molt dolç i em van invitar a una boníssima sopa. Em van regalar la copa i jo els hi faig el tribut de posar-la en el món blog.

A Eslovènia viuen molt bé, saben molt anglès i les carreteres son bones. Hi ha una mica de problema en els joves doncs el país se’ls fa molt petit. Tot és petit aquí. Els trens tenen dos vagons i em creuo les “ciutats” en un moment. Tenen una fascinació pels estrangers, jo crec que és una frustració de que són invisibles en el món i quant em trobaven a la carretera em venien a saludar o, en les festes, tothom volia xerrar amb mi.

La primera nit vaig dormir a casa el Tomaž. Un xaval de 21 anys molt simpàtic i que es mou sempre fent autoestop (hitchhiking). M’ha promès que vindrà des de Eslovènia a Barcelona amb autoestop aquest estiu, així que igual el coneixereu. Vam posar en comú la historia de Eslovènia respecte Iugoslàvia i Catalunya respecte España. Hi havia moltes similituds tant idiomàtiques, com econòmiques, com culturals... Em va posar content que Eslovènia es pogués independitzar fa uns 15 anys i em semblava que Catalunya tenia que aconseguir el mateix. Ser per fi un país complet.

Eslovènia a part, estic en l’equador de la meva travessia a Istanbul. Porto 1850 quilòmetres dels 3700 que faré. Ara més ràpid, he! Doncs ja tinc el cos molt fort, tant els braços com les cames. Faig els quilometres com si res. Ahir se’m va trencar el ferro del portaequipatges... directe a les escombraries. Avui he comprat un parell de maletes davanteres i ja tinc el pes de la bicicleta equilibrat. Ja li he agafat el gust a cada dia dormir en un lloc diferent. Tasto tapes de persones, un sopar, una cervesa, és bonic, desitjo molt tornar-los a veure tots alguna vegada. Faig grans amics temporals.

Una altre cosa bonica és els punts que vaig unint en aquest viatge. Algú em dona una cosa i al cap de quatre dies la faig servir. La mare Tomaž hem va donar medicaments i coses per curar i segur que em seran útils d’un moment a un altre. Algú m’explica alguna cosa i jo li puc explicar al següent. Tinc la sensació d’estar cosint els països, les persones. Una cosa em porta a la altre i sempre tinc una sort altíssima.

Anava a escriure un text curt, però, per variar, m’enrotllo. Eslovènia té una gran ànima però la seva música és el silenci. Per vosaltres el vídeo.

Sortint de Itàlia... un piacere.

Itàlia. Més de 800 quilòmetres sobre la carretera. 8 dies a Torí i 13 dies en ruta. Preciós país. Ara ja el novembre se’m tira a sobre. Plou més i el sol se’n va a les 16:40, per tant ja s’ha acabat allò de començar la ruta tranquil·lament a les 11. Ara ja toca matinar.

Com és de suposar, els Couchsurfers són d’esquerres i m’he passat molts sopars parlant (escoltant) de lo desastrosa que és la política italiana i de l’odi que tenen envers a Berlusconi. El nord de Itàlia és la zona més industrialitzada i rica, la gent viu bastant bé, però l’atur i la melancolia s’està expandint rapidament.

Alguns dies plou, molts. És una pluja que et mulla al cap d’un minut, és horrorós, no fa gaire fred, però la pluja és desagradable. Jo ja m’estic “tunejant” i tinc tot l’equipament impermeable. Ahir em vaig comprar unes fundes de neoprè impermeable per les sabates. Són al·lucinants, no entra gens d’aigua i es tenen els peus calents. Jajaja, em sento preparat par submergir-me de ple dins el mar! Proteccions a part, anar en bicicleta amb pluja és pesat però possible, la ment es centra amb la ruta i el viatge passa volant.

Aquí a Itàlia he conegut grans persones. M’he passat vespres fins tard prenent birres i parlant de mil coses. A principi de la Itàlia, a la Ligúria, em van llegir el futur en un cafè turc. Entre altres coses, el cafè em preveia un viatge sense accidents ni assalts, amb problemets si i, segons el cafè, no tenia que prendre cap decisió: el camí el tenia marcat. Prou bé.

Ara sóc a Trieste, geogràficament un terreny que hauria de ser de Eslovènia ja. Tinc la frontera uns deu quilometres a la meva esquena. Demà ja em posaré de camí a Ljubljana, tot passant per les coves més profundes d’Europa, de 21km. Avui he tingut un dia de descans per passejar i per comprar algunes cosetes pel viatge. Aquesta nit surto de festa erasmus amb un brasileny que he conegut i demà toca matinar.

(Aquest text es depara llarg, m’omplo un got de cervesa, faig dos glops i segueixo.)

Per cert, si es nota alguna variació en la meva manera d’escriure és degut al llibre “Crònica del ocell que dóna corda al món” de Haruki Murakami. M’ha acompanyat tots aquests dies, el portava a la motxilla de mà i quan parava a fer un cafè o a dinar em submergia de ple en ell. Boníssim. Us el recomano als valents de 900 pàgines. Una altre cosa que m’està acompanyant aquest viatge és el grup Pink Floyd, no l’he sentit encara però em surt per totes bandes. Ah! I quan em posen Joy Division em sento com a casa. També m’ha acompanyat la pasta, com podreu veure en el minivídeo que he muntat...

El nord de Itàlia és totalment pla. Només vaig tenir que creuar els Alps Ligurians, 70 quilòmetres de pujada, dormir a la silenciosa carena i 65 quilometres de baixada (més ràpids, clar!). El resta del país és totalment pla. Ha sigut meravellós, les cames ja m’anaven soles i jo podia estar pel paisatge, en meus pensaments, escoltant la música de la radio que porto... en fi, meravellós, i sense adonar-me ja havia fet els 80 quilòmetres diaris.

El menjar italià és al·lucinant. En els forns tenen peces de pizza o focaccia i te’ls escalfen, i estan boníssims, i dinava per uns 5 euros bastants dies. Quan plovia em recompensava amb un bon dinar de menú! Ah! Haig de avisar d’una cosa, la pasta a la carbonara es fa, només, amb ous i bacon. No m’han parat de dir que el que es fa a fora és un sacrilegi.

Bé, no he volgut fer un text molt llarg... d’aquí a sis dies tornaré a escriure, Eslovènia és petita! Petons a tots i arreveure!

F.A.R.M. family

Farhad, Andrea, Reshad i Matthieu! Que grans! Estic una setmana de parada a Torí i m'estan tractant com un més de la família! Mil gracies per aquests dies: bojos, indeterminats, tranquils, reflexius, plujosos i culinaris. :D

Plannig!

 (Barcelona-Montepellier-Turin. 1.010 km)

(Turin-Trieste. 530 km)

(Trieste-Budapest. 550 km)

Ja fet!

-------------------------------------------------------------------------------------------------

(Budapest-Bucarest. 920 km)

(Bucarest-Estambul. 660 km)

Total 3.670 km!!!

Sortint de França... arrevoire!

Ara hauré de resumir dues setmanes per França en un A4… Ho explicaré de manera cronològica però espero que no es faci avorrit… allà va la segona entrada! Istanbul trip!

La meva entrada a França va ser pel coll del Pertús que em va saludar amb una pluja fina però constant, algo em deia que quant surtis dels Pirineus s’acabaria. I va ser ràpid, amb una emocionant hora de baixada vaig arribar a la Catalunya nord. Un tros de planícia infinita.

Pujant per la costa vaig passar per milers de poblacions turístiques desèrtiques. Unes platges quilomètriques i passava entre les llacunes i el mar. Epicentre mundial del kitesurf! Doncs un cop vaig arribar a Leucate, a casa l’Annick, va caure un xàfec immens, i va seguir el dia següent, i feia vents de 120 per hora. Crec que vau tenir algo semblant per allà baix... Doncs em va tocar fer bondat i no sortir de casa en dos dies.

Incís atemporal: ja he pesat el meu equipatge i la bici... La bicicleta pesa uns 20 quilos, l’equipatge uns 25 i jo uns 85. Així que tampoc porto tant i el que em fa més pes es el meu propi cos! Això si, tinc una fixació de deixar anant “lastre” en lo possible.

Quant encara plovia, uns paletes em van portar amb la seva furgoneta fins a Narbona i, el dia següent, ja feia sol! El parell de dies que vaig fer fins a Montpeller, preciosos, tot de vinyes i mes vinyes i un paisatge romà al·lucinant. M’agrada pensar que els romans veien casi el mateix.

Algo que m’ha agradat de França són les carreteres comarcals franquejades per plataners. Sempre m’imagino els carruatges anant per aquelles autopistes antigues. Sempre han tingut el país "por todo lo alto" aquests francesos! Ah! I a vegades em posen un carril bici meravellós entre pobles.

A Pezenas i a Montpeller em van fer esperar les amfitriones. Però a Montpeller va arribar 3 hores després i sort de la veïna de dalt que em va insistir en pujar. Després de mirar mapes i xerrar una estona em van dir: Vine! Vam baixar al jardí i em van ensenyar una dutxa exterior amb aigua a 40 graus natural i sulfurosa. Feia estona que desitjava una dutxa i m’hi vaig ficar sense dubtar! Oh! Quina sensació més japonesa, aigua calenta en un jardí al vespre... deliciós!

Després de Montpeller, de camí cap a Marsella, vaig fer parada a Beauvoisin. Un poblet preciós al sud de Nimes (tothom deia, no vagis a Nimes que es molt lleig! Jajaja, tothom). I amb l’amfitrió vam pujar al castell i vam veure la posta de sol amb unes birretes.  El dia següent em va insistir que anés al seu parc natural, vam pujar la bici al cotxe i vam anar, d’allar vaig començar la ruta i va ser dels millors dies de ruta. Sense cotxes, tot ocellets... llàstima del fort Mistral que em venia de cara! Però ens vam reconciliar amb ell el dia següent, que m’empentava cap al sud. És la primera part del vídeo, que bonica la Camargue!

Va ser el primer dia que feia 80 quilòmetres i vaig poder veure una bona exposició de fotos sobre animals al quilòmetre 60! En aquella maleïda recta de 30 quilòmetres era un avorriment i els cotxes estaven bojos, vaig arribar a veure un triple avançament, pel voral contrari.

El dia següent vaig fer la ruta d'hora i vaig tenir tot el dia lliure per Marsella amb la Soud. Vam baixar a veure la costa de les Calonges, grans penya-segats que trencaven contra el mar, paisatge sublim. Unes vistes entre l’abismo de Elm i la serralada de Montserrat. Vam fer deu ni do quilometres caminant (lo que em faltava!). A la tarda ella em va dir d’anar a la Unité d’Habitation de Le Corbusier. Tot gratis! Jo li vaig fer una classe magistral d’arquitectura i ella em va invitar a un cafè a un bar al propi edifici (el segon trosset de vídeo es des de el bar!). Hi havia un carreró intern i només hi havia despatxos d’arquitectura, jajaja, que frikis que som! La coberta de la Unité insuperable de bonica.

I ja per anar acabant m’he encarat un parell de dies contra les infinites muntanyes i muntanyetes de la Provença. El clima mes fred i el temps mes nuvolós. Han sigut dos dies romàntics, de reflexió, les cames ja manaven soles. Vaig dormir a la tenda a mig camí i va caure un xàfec i la tenda ho va aguantar tot! :D

I ahir vaig superar-me a mi mateix fent 85 kilòmetres per la Costa Blava. Realment valia la pena! Em vaig desviar per la costa i unes roques molt vermelles i el mediterrani aquí sembla d’un blau molt fosc i brillant. Es l’ultima part del vídeo i “no hace falta decir nada mas”, ja ho veureu lo bonic que és. Desprès d’aquesta costa vaig baixar de cap a Canes i totes les poblacions de platges infinites. Vaig fer tots els passejos marítims per carril bici i m’encantava veure tanta gent. Tothom banyant-se, en biquini... A on estic! M’agrada Canes i Niça. I aquí estic a Niça disposat a fer una altre gran ruta cap a Itàlia!

Sortint de Catalunya... la bandera cau.

Doncs si.... Avui he sortit de Vilafreser i pocs quilòmetres després m’he adonat que la bandera catalana que hem van regalar els de La Mansion, uns amics, ha caigut. 5 dies ha durat, ironies que cau just quant creuaré la frontera amb França! Encara hem queden les banderes bici-pirata i la roja! Potser ha caigut també degut a que un xaval de Girona casi m’ha convençut de la poca força de l’independentisme...

A canvi hem va donar una classe magistral del ska al reggae i ara estic escoltant “Tommy Mccook & The Supersonics” al mig del bosc gracies a ell! M’he anat uns metres de la tenda, són les cinc de la tarda i tocava molt el sol, i estic amb el portàtil escrivint això sota un arbre. :D

Banderes a part porto uns 190km que m’estan començant a entrenar la musculatura adequada per ja fer uns 100km al dia. De moment m’ho prenc en calma i faig uns 40 al dia. Avui n’he fet 50 i estic fresc com una rosa. Volia fer pocs quilometres per no forçar el cos. Ja vaig tenir problemes el primer i el segon dia que vaig fer 46 i 40 i hem va agafar molt mal cos i un cansament infinit. La segona nit vaig estar a casa la Míriam (gracies de nou!) i entre el llit de matrimoni, la dutxa i el meravellós arròs amb patata i pastanaga, hem vaig quedar com nou.

El dia següent ja arribava a Girona al migdia i vaig anar directe al Decathlon a comprar-me una funda de gelatina pel seient, jo no podia fer mes quilometres amb un seient com el que tinc. Vull una butaca per seient! Ahir i avui ja anava més còmode i tenia aquest problema resolt.

En quant a la ruta en si, he anat per la N-II casi tot el trajecte i és pesat perquè esta plena de camions. Tot i això gaudia de casi dos metres de voral que casi era un carril només per mi! Ara a França tinc previst agafar rutes més alternatives i la mar de asfaltades. A veure si tinc sort!

Per anar acabant faré una mica d’explicació dels llocs a on he dormit i la gent amb qui he estat. Hi ha el tipus A que és acampar al mig de la muntanya, que comporta que la meva casa no mesura més de un metro d’alçada i fer-me els àpats i infusions en un fogonet. Té maco que estic a l’aire lliure, és més introvertit i estic amb més contacte amb la naturalesa (inclòs mosques i formigues!).

El lloc tipus B és gracies al Couch Surfing, que és una associació web en la qual es posen en contacte gent que deixa el seu sofà gratis i gent que el busca. S’ha de dir que en els tres dies he dormit en llit de matrimoni! Jejeje. És bonic perquè amb la gent amb la que estàs sopes amb ells, dones una volta pel seu poble o fas una cervesa. Són com amistats esporàdiques i entranyables. Jo no aconseguia invitar a sopar o a dinar i la meva manera de poder col•laborar era fregant els plats. Jajajaja em convertiré en el fregaplats de mig Europa, sort que m’agrada! :D

Volia agrair la seva acollida a la Míriam d’Hostalric. També a la Marta, el Albert, a la Almudena, a la Celeseste i el Guillem amb els qui vaig passar 28 hores a Girona marevelloses. També a l’Emma de Vilafreser.

Us deixo un minut explicatiu de a on he plantat la tenda avui, a 2km de la Jonquera. Adéu!

punto de libro de mis coinquilinas!

grácias zsuzsa y blanca!

sortint de Brasil...

Volia fer un sortint de brasil. Aquest gran (gegant país) que m’ha acollit durant 4 setmanes. Han estat unes vacances meravelloses. Puc dir que en tant de temps no m’he avorrit ni un moment. La veritat es que no ser per on començar...

Començaré pels primers dies (com es degut). Vam fer uns dies a Rio de Janeiro. Ciutat immensa, preciosa, té “morros” que son turons molt verticals per tota la ciutat, així, els barris s’infiltren entre aquests morros com si de rierols es tractés. Rio té molta costa i la zona nord i centre està més orientada al port industrial, al aeroport i hi ha alguns clubs amb velers, que estan més arrecerats. La zona sud està formada per tres grans (molt grans) platges que són Copacabana, Ipanema i Barra (a la altra banda de les muntanyes. Tot preciós. Puges a una muntanyeta i veus sempre tota les altres bandes de la ciutat.

Després del rollo urbanístic, jejeje. Parlaré del menjar. M’agrada el sistema que tenen a tot brasil de prendre cerveses amb els amics. Sempre hi ha una botella de 600 ml (més fluixa que les de aquí) i tothom té un gotet. Et vas servint, veus, demanes més. Si no hi ha els “chop” que són canyes també bones. A les empanadilles grans els hi diuen “pastel” i posen gambes ("camarón", volando voy!) o carn o formatge o super gambes, o mil coses mes. Delicioses.

També una cosa bona que hi ha al Brasil és sistema de menjar “rodijo”. Que pot ser de carn, pizzes o de lo que es vulgui. Tu pagues un fixa i no paren de sortir cambrers de la cuina i tu pots agafar lo que vulguis de les safates. També hi ha el sistema per pes. Que hi ha un bufet i agafes el que vulguis i després pagues el pes. A part de estratègies d’agafar menjar car, bo i que pesés poc (ex: peix), sempre m’emocionava i agafava de tot una mica que feia un plat monstre.

Faré unes breus descripcions de Brasília i Sao Paulo i ho deixaré amb mil coses mes explicar. Vaig agafar un autobús de sis hores entre Rio de Janeiro i Sao Paulo. En el viatge s’anava per una carretera que nosaltres diríem nacional i els paisatges eren els mateixos morros de Rio tot molt verd i quan excavaven la muntanya era feta d’argila roja i feia un contrast bonic. Com que no tenen xarxa de trens, la majoria d’autobusos són de qualitat i molt amples i còmodes.

Sao Paulo. Vaig estar quatre dies i al primer dia ja havia fet tot el turista que podia fer. Ciutat immensa, desmesurada, la sensació és de les ciutats futuristes “cutres” com de Blade Runner o el Quinto Elemento. La ciutat és rica, més que el resta de brasil, i els serveis funcionen molt bé. Jeje excepte la única oficina de turisme que tenia que entrar a un bar, pujar al primer pis i allà hi havia un noi que no sabia res! Jajaja surrealista. Crec que haig de tornar a Sao Paulo però coneixent algú i així hem mouré amb més gràcia i segur que té un doble forro meravellós.

I ja per acabar Brasília, el campament base i casa de la família del Marçal. Brasília és un oasis al mig del desert. Desert total (bé, mata). Fa 30 graus sempre i una humitat que estava en el 10%. És una ciutat administrativa. Només hi han funcionaris del estat i la gent que treballa per aquests funcionaris del estat. És una mica xocant la divisió forta que hi ha. Jo per caminar o agafar l’autobús ja feia coses rares per els funcionaris, que van en cotxe tot el dia. És una ciutat estranya. Tot i això he conegut gent meravellosa i he estat acollit com un ambaixador. Jajaja.

Moltes gràcies Brasil!

...sortint de uruguay

pensava en descriureus una mica montevideo, ara que el tinc mes fresquet... pues primer de tot dir que va plure tots els dies aixi que veia la ciutat mes girisota. te un record de ser gran capital cap a principis de segle, pero ara el centre esta mes deprimit i molts edificis abandonats. tota la ciutat es de casetes de un o dos pisos i te una xarxa inmensa de autobusos. 

la meva impreso de la societat es que es com de la españa de la transicio, la gent no te molts diners pero tampoc es pobre, tota la ciutat esta plena de pintades dels molts partits politics (ara governa un ex "terrorista" de la dictadura), molt desquerres tots. 

Magrada molt el sistema universitari doncs es totalment gratuit i casi totom esta estudiant o fent una segona carrera. com que no hi ha places per tots, fan un parell de assignatures o aixi i van fent! jajaaj es bonic perque es com un hobi... i al cap de 10 anys tenen un titol :D

mes cosetes...doncs coses turistques no hi han moltes, la ciutat es melancolica i landrea diu que la gent es molt depresiva, just els amics de landrea no! la mar de simpatics, hem van acollir desde el pirmer moment i eren grans persones, molt bona gent...

jo crec que urguai te esperances de tirar andavant, i sobretot que tirara endavant duna manera molt igualitaria.

iniciant la web...

Després de que 10.000 persones m'insistissin que fes un blog del meu viatge.. aquí esta. No soc molt de comunicació per internet. Se'm fa feixuc i m'agrada xerrar en directe amb les persones...

Faré un esforç doncs a tenir al dia aquest blog. 

El viatge el començaré el 3 de octubre. Encara tinc mil coses a preparar, començant per comprar una bici i tot lo essencial que necessiti. 

El viatge comença el 3 de octubre i no sé quant s’acabarà. Aniré cap a l'est. Passaré per els Balcans, per Estambul, per Teheran i Turkmenistan, entraré a la China per el desert del Gobi i aniré fins el Pacific. Igual seguiré mes cap a l'est...

El viatge es una reflexió, és un pensament i és un esforç. Serà observació i sensació. Serà entendre l'exterior i entendre l'interior. Serà tot això o serà al revés... només es podrà saber després.

La meta del viatge estarà en el temps, en el cansament, en la llumeta interior, en els diners o en alguna altre cosa. Viatjant cap a l'est es buscar a on surt el sol i igual no es mes que girar en contra del món.

Viatjar cap a l'est no és res mes que això. Això i cansar-se molt!