Sortint de Itàlia... un piacere.

Itàlia. Més de 800 quilòmetres sobre la carretera. 8 dies a Torí i 13 dies en ruta. Preciós país. Ara ja el novembre se’m tira a sobre. Plou més i el sol se’n va a les 16:40, per tant ja s’ha acabat allò de començar la ruta tranquil·lament a les 11. Ara ja toca matinar.

Com és de suposar, els Couchsurfers són d’esquerres i m’he passat molts sopars parlant (escoltant) de lo desastrosa que és la política italiana i de l’odi que tenen envers a Berlusconi. El nord de Itàlia és la zona més industrialitzada i rica, la gent viu bastant bé, però l’atur i la melancolia s’està expandint rapidament.

Alguns dies plou, molts. És una pluja que et mulla al cap d’un minut, és horrorós, no fa gaire fred, però la pluja és desagradable. Jo ja m’estic “tunejant” i tinc tot l’equipament impermeable. Ahir em vaig comprar unes fundes de neoprè impermeable per les sabates. Són al·lucinants, no entra gens d’aigua i es tenen els peus calents. Jajaja, em sento preparat par submergir-me de ple dins el mar! Proteccions a part, anar en bicicleta amb pluja és pesat però possible, la ment es centra amb la ruta i el viatge passa volant.

Aquí a Itàlia he conegut grans persones. M’he passat vespres fins tard prenent birres i parlant de mil coses. A principi de la Itàlia, a la Ligúria, em van llegir el futur en un cafè turc. Entre altres coses, el cafè em preveia un viatge sense accidents ni assalts, amb problemets si i, segons el cafè, no tenia que prendre cap decisió: el camí el tenia marcat. Prou bé.

Ara sóc a Trieste, geogràficament un terreny que hauria de ser de Eslovènia ja. Tinc la frontera uns deu quilometres a la meva esquena. Demà ja em posaré de camí a Ljubljana, tot passant per les coves més profundes d’Europa, de 21km. Avui he tingut un dia de descans per passejar i per comprar algunes cosetes pel viatge. Aquesta nit surto de festa erasmus amb un brasileny que he conegut i demà toca matinar.

(Aquest text es depara llarg, m’omplo un got de cervesa, faig dos glops i segueixo.)

Per cert, si es nota alguna variació en la meva manera d’escriure és degut al llibre “Crònica del ocell que dóna corda al món” de Haruki Murakami. M’ha acompanyat tots aquests dies, el portava a la motxilla de mà i quan parava a fer un cafè o a dinar em submergia de ple en ell. Boníssim. Us el recomano als valents de 900 pàgines. Una altre cosa que m’està acompanyant aquest viatge és el grup Pink Floyd, no l’he sentit encara però em surt per totes bandes. Ah! I quan em posen Joy Division em sento com a casa. També m’ha acompanyat la pasta, com podreu veure en el minivídeo que he muntat...

El nord de Itàlia és totalment pla. Només vaig tenir que creuar els Alps Ligurians, 70 quilòmetres de pujada, dormir a la silenciosa carena i 65 quilometres de baixada (més ràpids, clar!). El resta del país és totalment pla. Ha sigut meravellós, les cames ja m’anaven soles i jo podia estar pel paisatge, en meus pensaments, escoltant la música de la radio que porto... en fi, meravellós, i sense adonar-me ja havia fet els 80 quilòmetres diaris.

El menjar italià és al·lucinant. En els forns tenen peces de pizza o focaccia i te’ls escalfen, i estan boníssims, i dinava per uns 5 euros bastants dies. Quan plovia em recompensava amb un bon dinar de menú! Ah! Haig de avisar d’una cosa, la pasta a la carbonara es fa, només, amb ous i bacon. No m’han parat de dir que el que es fa a fora és un sacrilegi.

Bé, no he volgut fer un text molt llarg... d’aquí a sis dies tornaré a escriure, Eslovènia és petita! Petons a tots i arreveure!