Sortint de Rumania... da, da, da... (sí, sí, sí...)

Romania... Ara estic en el tren entre Bucarest i Istanbul. Dia 66 del meu viatge. La meva travessia per Europa en bicicleta la vaig donar per acabada el dimecres passat, a Sighishora, al bell mig de Romania. Temperatures de 2 graus, pluja constant, em trobava malament, per la nit, amb camions, no podia continuar en aquet clima. Vaig parar al quilòmetre 2655. D’aquí un més reprendré el viatge des de Istanbul.

Viuré a Istanbul del 8 de Desembre fins al 8 de Gener. Prepararé allà el que serà la gran segona etapa del meu viatge: Istanbul – El Cairo. Haig de comprar mapes, llegir informació sobre els països a creuar i demanar els visats. El resta de temps, gaudir la vella Constantinopla.

Ara parlaré una mica de Romania. M’agraden els seu paisatges, he estat a Transilvània, un altiplà boterut envoltat pels Carpats. Tota aquesta zona és un continu de petits turons, rierols i pobles a les valls. Els pobles són de màxim cent cases, totes al voltant de la carretera i casi no es nota la separació entre els pobles. En les carreteres vaig veure molts gitanos, anant en carro o a peu entre pobles. Jo sentia una afinitat amb ells. Érem els desprotegits de la carrera. Érem els últims.

A Hongria em van dir: “Els romanesos condueixen com animals!”. Jajaja doncs si, son uns lumbreras. Però tot i això són respectuosos i no se’t mengen. El problema és l’estat de les carreteres, sense voral, i que no tenen autopistes. Jo en bici molestava bastant. 

He sentit molta generositat en aquestes terres. M’han invitat a barbacoa i a calefacció a gent que els hi havia preguntat per posar la tenda al seu jardí. Ahir vam anar a fer unes cerveses amb uns amics i al final ho va pagar tot un. A mi em commocionen aquests gestos, en comparació amb ells, jo sóc ric i de un país ric, i tot i això, ells insisteixen i m’inviten sense miraments. 

He estat a Bucarest a casa la Elena i el Nicu. Són una parella que m’han acollit cinc dies com si fos un més de la família. Estàvem ells, jo, la avia, el Toma de 2 anys i la María de 3 mesos, i entre tots cuinàvem, estàvem pels nens, ordenàvem la casa... era com tot molt fàcil, simplement anar fent. M’ha sorprès de la forma fluida i senzilla en que vivien en família. El pare estava davant del portàtil amb la nena a coll o la Elena cuina mentre el Toma corria per la cuina. He après molt d’ells.

Feia molt de fred a Transilvània, nord-oest de Romania. Va ser el primer punt del viatge que em vaig veure incapaç de continuar. Les mans i els peus se’m van gelar i no els podia moure casi, ni notar. Era millor posar-me els guants mullats que tenir les mans descobertes. Em quedaven quatre etapes fins Bucarest i després vuit travessant Bulgària però no les vaig fer. Vaig donar el tram europeu per acabat.

Volia parlar dels dies que he passat a Bucarest. És una ciutat en ruïnes, és una ciutat amb moltes cicatrius. Allà em passa un fet estrany, tinc ganes de fer fotos a tot el que veig. Els edificis mig abandonats, com la gent va abrigada, els cables, les escombraries tortes, els edificis faraònics i els palaus neo-renaixentistes, les voreres... m’agrada fotografiar-ho tot. Crec que és com street art o art pobera o Dounchamp... En realitat la ciutat és pobra i els romanesos són uns cutres com els espanyols, però té una llum i un gest atractiu.

Per acabar volia escriure la línia de text límit entre Europa i Orient Pròxim. Entre la tardor i el hivern. Entre lo nostre i l’exterior. Entre el 2010 i el 2011. Entre el Google Maps i els mapes de carreteres. Entre el cristianisme i el islam. Entre lo previsible i lo imprevisible. Entre el DNI i el passaport. Entre la llibertat de moviments i els visats. Ara comença un altre viatge.

PS: Istanbul. Sol, cel blau, calor, trànsit més tranquil, habitació gran i assolejada... Benvingut al paradís.