Sortint de França... arrevoire!

Ara hauré de resumir dues setmanes per França en un A4… Ho explicaré de manera cronològica però espero que no es faci avorrit… allà va la segona entrada! Istanbul trip!

La meva entrada a França va ser pel coll del Pertús que em va saludar amb una pluja fina però constant, algo em deia que quant surtis dels Pirineus s’acabaria. I va ser ràpid, amb una emocionant hora de baixada vaig arribar a la Catalunya nord. Un tros de planícia infinita.

Pujant per la costa vaig passar per milers de poblacions turístiques desèrtiques. Unes platges quilomètriques i passava entre les llacunes i el mar. Epicentre mundial del kitesurf! Doncs un cop vaig arribar a Leucate, a casa l’Annick, va caure un xàfec immens, i va seguir el dia següent, i feia vents de 120 per hora. Crec que vau tenir algo semblant per allà baix... Doncs em va tocar fer bondat i no sortir de casa en dos dies.

Incís atemporal: ja he pesat el meu equipatge i la bici... La bicicleta pesa uns 20 quilos, l’equipatge uns 25 i jo uns 85. Així que tampoc porto tant i el que em fa més pes es el meu propi cos! Això si, tinc una fixació de deixar anant “lastre” en lo possible.

Quant encara plovia, uns paletes em van portar amb la seva furgoneta fins a Narbona i, el dia següent, ja feia sol! El parell de dies que vaig fer fins a Montpeller, preciosos, tot de vinyes i mes vinyes i un paisatge romà al·lucinant. M’agrada pensar que els romans veien casi el mateix.

Algo que m’ha agradat de França són les carreteres comarcals franquejades per plataners. Sempre m’imagino els carruatges anant per aquelles autopistes antigues. Sempre han tingut el país "por todo lo alto" aquests francesos! Ah! I a vegades em posen un carril bici meravellós entre pobles.

A Pezenas i a Montpeller em van fer esperar les amfitriones. Però a Montpeller va arribar 3 hores després i sort de la veïna de dalt que em va insistir en pujar. Després de mirar mapes i xerrar una estona em van dir: Vine! Vam baixar al jardí i em van ensenyar una dutxa exterior amb aigua a 40 graus natural i sulfurosa. Feia estona que desitjava una dutxa i m’hi vaig ficar sense dubtar! Oh! Quina sensació més japonesa, aigua calenta en un jardí al vespre... deliciós!

Després de Montpeller, de camí cap a Marsella, vaig fer parada a Beauvoisin. Un poblet preciós al sud de Nimes (tothom deia, no vagis a Nimes que es molt lleig! Jajaja, tothom). I amb l’amfitrió vam pujar al castell i vam veure la posta de sol amb unes birretes.  El dia següent em va insistir que anés al seu parc natural, vam pujar la bici al cotxe i vam anar, d’allar vaig començar la ruta i va ser dels millors dies de ruta. Sense cotxes, tot ocellets... llàstima del fort Mistral que em venia de cara! Però ens vam reconciliar amb ell el dia següent, que m’empentava cap al sud. És la primera part del vídeo, que bonica la Camargue!

Va ser el primer dia que feia 80 quilòmetres i vaig poder veure una bona exposició de fotos sobre animals al quilòmetre 60! En aquella maleïda recta de 30 quilòmetres era un avorriment i els cotxes estaven bojos, vaig arribar a veure un triple avançament, pel voral contrari.

El dia següent vaig fer la ruta d'hora i vaig tenir tot el dia lliure per Marsella amb la Soud. Vam baixar a veure la costa de les Calonges, grans penya-segats que trencaven contra el mar, paisatge sublim. Unes vistes entre l’abismo de Elm i la serralada de Montserrat. Vam fer deu ni do quilometres caminant (lo que em faltava!). A la tarda ella em va dir d’anar a la Unité d’Habitation de Le Corbusier. Tot gratis! Jo li vaig fer una classe magistral d’arquitectura i ella em va invitar a un cafè a un bar al propi edifici (el segon trosset de vídeo es des de el bar!). Hi havia un carreró intern i només hi havia despatxos d’arquitectura, jajaja, que frikis que som! La coberta de la Unité insuperable de bonica.

I ja per anar acabant m’he encarat un parell de dies contra les infinites muntanyes i muntanyetes de la Provença. El clima mes fred i el temps mes nuvolós. Han sigut dos dies romàntics, de reflexió, les cames ja manaven soles. Vaig dormir a la tenda a mig camí i va caure un xàfec i la tenda ho va aguantar tot! :D

I ahir vaig superar-me a mi mateix fent 85 kilòmetres per la Costa Blava. Realment valia la pena! Em vaig desviar per la costa i unes roques molt vermelles i el mediterrani aquí sembla d’un blau molt fosc i brillant. Es l’ultima part del vídeo i “no hace falta decir nada mas”, ja ho veureu lo bonic que és. Desprès d’aquesta costa vaig baixar de cap a Canes i totes les poblacions de platges infinites. Vaig fer tots els passejos marítims per carril bici i m’encantava veure tanta gent. Tothom banyant-se, en biquini... A on estic! M’agrada Canes i Niça. I aquí estic a Niça disposat a fer una altre gran ruta cap a Itàlia!