Especial: Petra, Jordània.

Hola a tothom! D'aquí a un parell de dies publicaré el post general de Jordània però volia fer aquest especial abans. El vídeo dura 5 minuts i pot ser que sigui massa pesat doncs són desenes de imatges, no m'ofendré si l'apagueu al cap d'un minut, dos, tres... Si sou fumadors és el moment perfecte per encendre un cigar i submergiu-vos a Petra! :D

("Artos",  Kardeş Türküler, Vizontele)

Per acabar, volia escriure unes instruccions per gaudir de Petra sense morir en el intent:

-Agafar tiquet de dos (55 euros) o tres dies (60euros). En dos dies ho pots veure tot, però sense casi temps de descans. En tres podràs absorbir la atmosfera. En un dia (50 euros) cometràs tots els errors i arribaràs a odiar aquest lloc...

-Portar picnic comprat als supermercats dels pobles. El picnic dels hotels són paupèrrims per un gran dia d’excursió i a dins del recinte et gastaràs 10 vegades el preu de fora. Jo vaig comprar humus (50ct), 5 pans (10ct cadascun), aigua (50ct), albergínia (50ct) i taronges (1euro/kg). Total uns 3 euros, que a dins és lo que et val una bossa de patates...

-Estar preparar per una gran excursió. Pujaràs i baixaràs muntanyes senceres, tot el dia. Estaràs sota un sol espetegant unes 8 hores...

-Protecció solar a lo beduí. Tapat de cap a peus i roba fresca i lleugera. Ulleres de sol i protecció solar. Jo vaig estar el febrer i feia una calor al·lucinant, us desitjo molta sort als qui aneu a l'estiu...

-Descansar molt. Emportar-se un llibre i quan estiguis al cim de la muntanya amb les millors vistes, agafa el llibre o fes una becaineta a la ombra... Has d'anar entrant a Petra poc a poc, massa informació sensitiva per no parar ni un moment.

-Per acabar, allunya’t dels venedors i oferidors de burro, esquiva’ls al màxim o et posaran dels nervis en menys de 10 minuts. Això si, si tens que pujar una muntanya i tens més de 40 anys, jo gaudiria de pagar deu euros i pujar tranquil i content!

Fins aquí les instruccions, el meu primer dia va ser horrible de gana, cansament i calor. El segon va ser dels millors dies de la meva vida! :D

Sortint del Líban i de Síria... tots em deien "Wellcome!"

Ahir vaig creuar la frontera entre Síria i Jordània. Aquest post serà una mescla entre els meus 3 dies a la costa mediterrània síria, els quatre dies pel Líban i tres dies més a síria, sobretot a la capital, Damasc. Només em donaven visa de transit a Síria i tenia que anar saltant entre països...

Bé ja en països àrabs, doncs a Turquia son turcs. Sí que he notat el canvi, aquí són molt mes xerradors. A la carretera ja estic fatigat de saludar el 80% de les persones de cada població. Em passo els dies menjant kebabs, falafels i dolços amb mel de lo més variats. Sóc molt fan del "kunefe" que és una fina capa de formatge de cabre amb cabell d’àngel i mel al forn. Estic seguint les varietats de "kunefe" de cada regió!

Els països de Líban i Síria són molt més diferents del que em pensava... Els sirians diuen que els libanesos són sirians i aquestes velles histories, però setanta anys de separació han marcat molt. Síria és un país molt més rural, en els pobles hi ha un supermercat petit, un lloc de kebabs i poca cosa més. La gent és molt afable, no notava aquesta tranquil·litat i alegria des de Eslovènia.

El Líban és un món totalment diferent. Em semblen molt més urbanitas i molt més mirant cap als Estats units i Europa. Allà els supermercats, els bars, els edificis, els carrers són com de qualsevol ciutat europea... Per bé que el Líban és una democràcia hi ha unes complicacions polítiques al·lucinants, primer es divideixen entre cristians (40%) i musulmans (60%), després cadascunes de dretes o d’esquerres i per acabar de subdividir uns recolzen la investigació del president assassinat el 2006 i altres no... parlant amb un amic li pregunto: “com és la relació entre cristians i musulmans?” i ell em diu, no entro en política!

A Síria tenen un govern autocràtic de partit únic governat per Bashir. M’he sorprès com no hi ha crítica política i a tothom recolza lliurament aquest govern. El país no té molts diners però van avançant poc a poc amb infraestructures, bon sistema d’educació, medicina... Tot i ser un partit únic m’ha sorprès la llibertat que tenen tots, excepte el Facebook tancat, i de lo avançat que està el país.

A Síria em sentia bé, la gent era amable i els i agradava venir a xerrar amb mi sense molestar. Al Líban és un país molt més esquerp i paranoic. Vaig passar els primers “check points” de la meva vida, al carrer no hi ha policies sinó soldats (en realitat xavals joves que no els hi a crescut ni li barba.. jajaja), jo feia fotos curioses de carrers de Beirut i un em diu “per a què fas les fotos?”... bombes i desestabilitzat en general... Vaig fer uns bons amics a Beirut però el resta del país tothom anava a la seva de la manera més freda.

Ah! M’oblidava de la lliçó de geografia, jajaja. El Líban és u país allargat que està format estrictament per una serralada litoral que va de 0 a 3.000 metres en pocs quilometres, una vall gran i una altra serralada que tanca el país per l’est. Fer el port des de Beirut i pujar fins a 2.000 en línia recta va ser un suplici, pujant a peu, carregant la bici, i un bon home que portava patates a la furgoneta em va recollir.

En realitat el tema estrella d’aquests països és Israel. Em van explicar que la discussió política està entre els que recolzen Israel o els que estan en contra. La base de la revolució a Egipte i el gran suport a aquesta des de molts països islàmics es que el president Mubarak tenia una política d’aliança amb Israel i això el va deixar totalment aïllat dels altres països del islam. Recordo a Damasc caminant per un carrer vaig trepitjar, sense voler, una gran bandera de Israel posada allà perquè tothom passés “per sobre”.

Per acabar volia descriure la última nit a Damasc on a casa del meu amic Omar vam estar fins les 4 del mati jugant a cartes, menjant, prenent te, etc. La situació era molt mil·lenària doncs estaven tombats en matalassos, set persones en una saleta, quan hi havia una discussió amb les cartes tots discutien fort a l’hora i era divertit. Hi havia tres iraquians, el meu amic Shadi palestí i dos de Líbia. Jajaja per els nostres medis ben bé l’eix del mal però ells tenen que estar a síria per culpa d’altres eixos del mal...

PS: volia fer un últim comentari sobre la forma de construir a síria, i crec que al resta dels països àrabs també. Resulta que construeixen la estructura primer i després venen les cases per separat, aleshores hi ha edificis en què hi ha la estructura i dos vivendes en el 3er pis, etc. També en les cases unifamiliars sempre deixen els pilars, amb la armadura esperant, a la coberta per si volen seguir construint en el futur!

("Chassidic Song",  Hippies,  Rock'n'Roll 13, 1997)

Sortint de Turquia... cok gùzel! (deliciós!)

Heus aquí una nova entrada al blog. Just he arribat a Síria, he creuat la frontera cap a les 3 de la tarda i no he tingut cap problema tot i no tenir visat. Un gran somriure i parlar de futbol és el millor passaport...

A Turquia son molt fans del futbol, segueixen totalment la lliga espanyola, inclòs la segona divisió, i ha sigut un bon tema de conversa amb gent que m’he trobat a la carretera. Jo era del “Barça” i del “Besiktas” i el debat començava així.

Volia començar aquest post amb la frase “i Mahoma va triomfar dient que es té que ajudar els viatgers...”. En realitat no és del tot cert, doncs no tothom m’ha tractat perfecte, però he tingut grans ajudes i molta gent em volia fer petits regals. He après molt dels turcs. He après a pagar tot el menjar i altres coses a la persona invitada i que els diners no són un límit sinó un mitjà cap a la generositat.

Recordo estar en una gasolinera menjant el meu “Happy meal de ruta” que consisteix en iogurt amb cereals... Això és una recomanació del meu amic George, viatger de Chicago de 60 anys, així l’estomac treballa poc i estalvio diners. Em va sortir la encarregada amb un parell de pastes salades i un té, tot gratis. Venint de la racana societat catalana, cada regal és un món per a mi.

A part de la trenca cames geografia turca, a la carretera hi havia unes situacions que em molestaven molt: els comerciants, els gossos i els nens. Tots són molt empallegosos i una vegada els enviava el carajo ells seguien insistint. Els comerciants no entenen un “no” per resposta. Un home d’Adana em deixa anar “Que no t’agrada la gent turca?”, em vaig parar i li vaig dir, enfadat, “a veure, no m’agrada que em segueixis, jo decideixo quan vull comprar algo, no tu”. Es va acabar la conversa.

Els gossos tenen una infinita afició per les bicis. Venien corrent des de l’altra punta de la vall i em seguien uns bons quilòmetres. Bordaven i eren uns gossos grans, em tenien fart. Si enganxava una baixada els deixava endarrere, però si em toca una pujada...

Els nens són molt pesat i mal educats. Al centre de Turquia només deien “money, money”, a les altres regions em saludaven amb un característic “jelooo”... Tenia que estar al aguait perquè em volia robar qualsevol coseta que poguessin. A un poble perifèric d’Ankara anava a menjar un kebab i tenia a deu xavals dissimulant prop de la bici, ni hablar, pillo la bici i a fer 5 quilometres més.

Haig de dir a favor del poble turc que quan els xavals entren a la adolescència es converteixen en gent molt maca, i als vint i pico, millors. M’ha sorprès com a partir dels 20 anys ja es consideren “homes” i van ben vestits i fan plans de gent gran. Jo, al costat dels meus amics en americana i corbata, donava bastanta pena... jajaja.

Parlaré una mica de la geografia a Turquia. Segurament és el país que m’ha costat més. En els 1100 quilòmetres que he fet només hauré fet uns 100 quilòmetres en pla. El resta eren milers de turonets, turons i muntanyes, a més les carreteres la fan bastant verticals, així que tenia que posar la primera: baixar de la bici i arrossegar-la cap amunt. Tot i això, totes les carreteres tenen dos carrils per banda i un vorals de uns 2 metres, així que no tenia cap perill pels camions.

Al cap d’una setmana em sentia exhaust i notava que hi havia algo a la bici o en mi que no tirava. Potser massa pes amb els 4 o 5 llibres i altres gadjets, potser la grassa de la cadena, potser el fred, potser que ara fumo, potser el material de les carreteres... A mig viatge vaig descobrir l’error garrafal, a Turquia fan servir un altre sistema mètric de pressió de les rodes, anaven un 40% desinflades! Un cop les vaig inflar bé vaig tornar a anar com un coet! :D

Em vaig assabentar gràcies al meu amic Juan, que vaig conèixer a la Capadòcia. Ell es de Barcelona i viatge amb la seva novia amb una moto de 600 cc. per donar la volta el món. Ara viatjaven amb una altre parella, de Canadà, que s’havien trobat a Istanbul. Grans persones tots ells, i gran estofat que em fan fer per sopar! :D

Volia explicar una pregunta que em va fer un senyor gran a Düzce. No em va preguntar “per què” faig aquest viatge sinó “per a què”. Sembla una tonteria però no ho es tant. Jo tinc 20 raons que m’han decidit a fer el meu viatge però la verdadera raó la tenia que trobar en el propòsit. Encara no el tinc clar... suposo que quan torni ho sabré.

Volia fer una petita descripció, a tall d’homenatge, de cada persona que m’ha acollit per Couch Surfing. Tots ells grans persones, amb ganes de poder viatjar però sense medis i parlar d’ells a Catalunya és una manera de transcendir...

-Yavuz Selim (Gebze): Noi de uns 28 anys, químic industrial. Viu en una població industrial de la perifèria de Istanbul. Allà la gent només està per treballar i no hi ha cap tipus de teixit social. Noi molt maco però pres en una ciutat gris i desestructurada.

-Yasin Sukan (Izmit): Noi,”home”, de 22 anys i el seu amic Utku. Aquests estudiaven enginyeria i anaven vestits com el Guardiola. Volia venir a fer el màster a Barcelona però es va posar molt trist al saber quan val el lloguer dels pisos, ell paga uns 75 euros el més. La seva família tenen un petit negoci i 5 fills i ja és prou que tots puguin estudiar...

-Semiha Koz (Sakarya): Noia, “dona”, de 26 anys que ensenyava anglès a la universitat. Vaig estar al lloc dels professors, lo que em semblava un espai prohibit, jejeje. Aquesta noia ve de una família molt conservadora però ella viu amb dos amigues més i són molt lliberals. Vaig gaudir i aprendre a sortir de festa fins les tres sense prendre una got d’alcohol.

-Uğur Fidan (Düzce): Era un home de negocis molt pròsper. Tenia una petitíssima botiga d’esports familiar i havia creat la pagina web de productes d’esports més important de tot Turquia. A casa seva hi havia projector i totes les comoditats. Ell és caucàsic i amb els seus amics vam fer un bonic featback Catalunya – Caucàsia.

-Baris Bora (Bolu): a dalt de la muntanya de Bolu vivia aquest crític de cinema. Treballava de professor de sociologia a la universitat i desitjava tornar a Ankara. És una persona molt cultivada pres en una ciutat innòcua.

-Fulya Esin Çelik (Ankara): Vaig passar un parell de dies meravellosos amb aquesta noia i el seu novio. Eren anarquistes, cultes i volien anar a Argentina. Estaven farts de la societat conservadora i repressora turca.

-Derya Deniz Güven (Karakecili): És professor d’escola infantil. És de Izmit, tercera ciutat del país, però els professors tenen que exercir 5 anys en un poblet petit. Ara ja acabava i podrà tornar amb la seva dona. Vaig estar a la seva classe de nens de 8 anys i me’ls va presentar a tots. Amb 30 anys, tot elegant, era una autoritat al poble.

-Brett Marler (Kirsehir): és un noi americà del middle-west de 22 anys que passava un any ensenyant anglès en una ciutat petita. Havia estudiat ciències politiques i filosofia, havia treballat i fet de tot en la seva curta vida. Vam tenir llargues hores de conversa, està clar que ambdós temes m’interessen molt.

-Mehmet Kivilcim (İskenderun): Era un banquer de 30 anys, vivia amb la seva dona programadora i tenien un fill de 4 mesos. Havia estudia ciències polítiques i em va donar grans lliçons de la situació politico-social de Turquia i em va demostrar que sortia guanyant més la Unió Europea que Turquia si aquesta aconseguia entrar.

-Gulcin Arslanoglu (Antakya): i el seu novio, i els companys de pis d’aquest, i els amics dels companys de pis... Els últims dos dies he estat donant voltes amunt i avall a aquesta ciutat, casi no parlaven anglès i se’m anaven passant de uns als altres...

He fet el post més llarg d’aquest blog, tres setmanes a Turquia, més un més a Istanbul, s’ho valien. Per acabar volia explicant les meves dos experiències a la tenda de campanya. Una va ser a dalt de la muntanya, a l’interior del país. Vaig tenir que acampar perquè se’m va fer fosc i no trobava cap hotel... Aquella nit vaig passar molt de fred, l’aigua de la botella es va congelar i em despertava cada dos hores del fred que feia. En aquella nit fumar uns cigarros van ser un bé de Déu.

Al cap de tres nits vaig acampar a 20 metres del meu estimat Mediterrani. Tenia bon menjar i estava al porxo d’una casa d’estiueig. Mentre mirava la pel·lícula “Ultimàtum a la Terra”, quan estaven en el clímax de la destrucció, la meva tenda es va començar a moure molt fortament pel vent i la pluja. L’únic dia que tenia la tenda en precari, aguantada per quatres pedres i dues cordes, em bé un vent huracanat que la movia de banda a banda. Un cop tot falcat, em vaig posar els taps de les orelles i vaig dormir com un angelet...

Els altres dies he dormit a hotels de carretera que em costaven entre 10 i 15 euros. Molt precaris però podia fer-me una dutxa i salvar-me del fred horrorós que feia fora, de -5 a 0 graus...

Per acabar volia dir que m’ha agradat molt Turquia, porto una bandereta turca a la bici! :D He après molt de la seva gent i he gaudit sobremanera dels menjars, kebabs i dolços amb quilos de mel. Que ara entraré en els països àrabs, que ja no podré entendre les indicacions i que no sé què em depararà.. Segueixo el meu llarg viatge amb una gran alegria i il·lusió!

Istanbul 3.0 - Carta de comiat.

Istanbul tu ets la última de la que m’haig d'acomiadar. He passat un mes meravellós amb tu i a mi m’ha semblat un any. M’ha agradat gent que en tu viu, tant estrangers com residents i les bones amistats que he pogut fer aquí.

Amb tu hem passat dies meravellosos, altres de normals i alguns de dolents. Tots han sigut importants doncs “no todo el monte es orégano” i una gran ciutat com tu és normal que allotgi grans aventures. Ho! Geganta d’orient... i d’occident també. Ho! Geganta que sempre camina a totes hores del dia, que no dorm mai.

Tu tens les millors arquitectures que he vist mai. He estat a precioses mesquites que estaven perfectament cuidades. Aquestes m’han donat repòs i espiritualitat. La Santa Sofía m’ha fet plorar d’emoció, avui, aquest últim dia, de ella també m’he volgut acomiadar.

Bòsfor, Banya d’Or i milers de turonets. Amb tu he gaudit de vistes al·lucinants. El vent, l’aigua, la pluja, el sol radiant, la bandada de milers d’ocellets... Amb tu m’he sentit viu, amb tu la alegria em ve de sobte.

Vella senyora, tu ho saps tot, tu ho has vist tot. Grans regnes t’han nomenat comandanta en cap, també la Turquia actual. Sempre moderna, sempre viva i alegre, sempre refugi de viatgers i de immigrants. Amb tu tothom s’enamora.

M’agrada com cuines. Grans àpats que he fet amb tu: les teves pastes de full, també els kebaps i els durums, els dolços molt dolços i els dònuts de pa. També saps d’alta cuina, cuina de totes les regions de Turquia. Cuina variada, sana i mediterrània.

Istanbul elegant però no hortera. Caminant per tu passo sobre els teus carrers pobres i rics. Casi sense adonar-me’n. Tothom forma part de aquest tot que ets tu. No escandalitzen les diferencies doncs són poc importants.

Tu ets sana i alegre. Ets excel·lent comerciant. La última paraula que m’has ensenyat és “buirun”. Quan els comerciants no tenen clientela, o gent que es dedica només a això, surten a la porta del seu establiment i et diuen “buirun, buirun”, ben ràpid, volent dir “aquí, has de venir aquí”. Quan vaig pels teus carrers mai em sento sol, aleshores.

No sé encara perquè et tenia que venir veure. Et vaig conèixer fa un parell d’anys i no em vaig poder oblidar de tu. Tens magnetisme. Et fas imprescindible. Ets una de les potes en que es recolza el món. Sempre ha sigut així.

Amb tu, i la gent que he conegut, em deixo portar. No em fa por res. Res m’avorreix. Sempre viva, a tot arreu, sempre interessant. Quant el barber em fa esperar no és un suplici, els minuts amb tu em passen sense adonar-me’n. Cada moment és preciós amb tu, cada moment és inoblidable.

Demà me’n haig d’anar vella i bella Istanbul. Vaig a conèixer els teus familiars, arreu de Turquia i més enllà. Per tu em quedaria, però si no hagués tingut aquest impuls de voler anar endavant, no hagués arribat mai fins a tu.

Et deixo, bonica ciutat, amb l’alegria d’haver-te conegut i amb la tristesa d’haver de marxar. El teu record perdurarà en la meva memòria per sempre més.

"Efsun Adrià Istanbul"

Beginner and freak performance...

Istanbul 2.0

Hola a tots i bon any nou! Ja porto casi un mes en aquesta gran ciutat, ben allunyada de les meves terres. Estic escoltant “Hippies” que el meu amic Robin em va passar. Un parell d’alemanys van dormir a casa meva els dies de Nadal. Ells van d’Alemanya a la Xina en bici i vam poder compartir experiències i il·lusions... :D

Aquí a Istanbul he xerrat amb sis nois més que feien viatges bojos com el meu i que passaven el Nadal aquí. Istanbul sempre és ciutat de trobada, ciutat de pas i de transició. Istanbul gran monstre de ciutat a cavall entre dos móns. Gran ciutat europea, moderna i amb cultura musulmana.

En aquest temps m’he recorregut la ciutat amunt i vall, a la part asiàtica i europea. Agafo el bus i en mitja hora estic a l’altra punta de la ciutat. He pogut caminar amb tranquil·litat per molts barris diferents i he pogut tastar menjars deliciosos i variats.

Aquest més ha sigut un més de transició per mi. Cinc vegades al dia escoltant la crida oració, bells canons entre mesquites. Ja he après a no ser enganyat per hàbils comerciants i a entendre com funciona el transit boig. He après a respectar les seves costums i a gaudir de les seves bromes!

Istanbul és una ciutat extremadament segura i molt rica. La qualitat de vida és com Barcelona. L’urbanisme és molt bo i tenen la ciutat cuidada. És fàcil orientar-se o també fàcil preguntar. Amb els meus pares estàvem a l’autobús, vam preguntar per una parada i es va organitzar un debat entre cinc o sis persones de on era millor baixar.

Uns dies de descans del meu cos i la meva ment. Uns dies de internet, cuina, rentadora i lavabo propis. Uns dies de llegir, mirar pel·lícules i escriure algunes coses.

Aquest dissabte que ve reprenc la meva ruta cap al cairo. 2900km en unes set setmanes, amb algunes parades culturals i arqueològiques. Estan a la vista Ankara, Capadòcia, Antioquía, Beirut, Damasc, Petra, el Sinaí, Canal de Suez, el Cairo i Alexandria. El viatge entre aquests llocs esdevindrà desèrtic o casi i podré gaudir de llargues hores llegint i amb contacte amb la natura. Podré estar en llocs inhòspits del món només amb contacte amb el cel i la terra.

Després voldré anar a Alexandria i agafar un vaixell de càrrega amb intenció de anar a Tunísia per seguir cap a Barcelona via Algèria i Marroc. Però tot dependrà de les possibilitats i la sort que tingui i en aquell punt potser variaré el meu destí precipitadament. Com diu el Momo, company de pis alemany, per aconseguir llibertat s’ha de planificar!

El cant de les 12:20 sona ara. Avisa de la posició zenital del sol. Cants a favor d’Alà constantment ressonen pels carrers. Des de les finestres de casa meva miro el meu carreró. Ha plogut una mica, està tranquil, el dia és gris i lluminós.

Aquests cinc dies que em queden seran per comprar algunes coses per la bicicleta, resseguir mapes que em van portar els meus pares per Nadal, netejar i posar a punt la bicicleta i preparar el meu equipatge. Altre vegada nòmada, i amb molta alegria i il·lusió.

Fins aviat! :D

("Comme S'il En Pleuvaitt", Les Caméléons, Ya Basta!, 2009)

Istanbul - el Cairo 2900km

Istanbul 1.0

Hola! Aquí torna una nova entrada pel blog. Avui fa 16 dies que rondo per la ciutat i, el que és més important, és el solstici d’hivern. Per mi és molt important doncs ara els dies tendiran a ser més llargs i podré fer la ruta més relaxadament. Dia 88 del meu llarg visatge.

Voldria començar el grup de temes amb la religió, l’islam. Aquí tothom és creient encara que no del tot practicant. És al·lucinant sentir com, cinc vegades al dia, les mesquites criden a la oració amb els altaveus (Alà es gran... Veniu a la oració... en àrab antic). Sense faltar el respecte, a mi em recorda al flamenc i em fa sentir com a casa. Ah! He llegit que l’horari de les oracions depèn de dels cicles solars de la ciutat concreta i que estan molt orgullosos de pensar que les oracions es fan ininterrompudament al voltant del món.

Volia fer un incís en el tema del vel de les dones. Tema candent a Europa. Aquí qui vol el porta i qui vol no. Les dones que he vist porten un vel de lo més bonic i em fa pensar que és una peça estètica més. Tampoc em sembla una imposició masclista, crec que aquest societat és matriarcal com la nostra i porten els homes a ratlla!

Volia parlar una mica del meu barri. Visc al casc històric, i centre comercial, del barri de Besiktas. Tinc sempre busos a disposició per anar a altres barris. El meu està plegat de botigues i llocs per menjar de tot tipus. Una cosa que m’impressiona són els horaris comercials. Les botigues tanquen molt tard! Puc anar a comprar pa o queviures més tard de les dotze de la nit. També a Taksim, el centre, les botigues de roba obren fins a les 2 o les 3 de la nit. Ahir vaig veure una barberia en acció a les 00:30!

Ah! Una cosa que m’agrada de la casa on visc és que podem obrir la porta i expandir el nostre espai fins el carrer. I, una cosa que sempre havia volgut, puc tirar la clau des de el meu segon pis per no tenir que baixar a obrir! A lo “María la llave!” de La vida es bella...

Aquí es menja molt bé i barat. Pots comprar un quebab per un euro. També les delicioses pastes de full amb carn, espinacs, formatge o soles amb sucre. A vegades dino una de cada per uns 3 euros! També pots menjar menús amb estofat, arròs, pa, una mica d’amanida, refresc i te per uns cinc o sis euros. La majoria de les vegades menjo fora de casa doncs estic tot el dia donant voltes amunt i avall, literalment per la àrdua topografia. :S

Per acabar volia parlar del ball del trànsit. Cada dia es posen en joc autobusos, taxis, dolmus(taxis compartits), motos, carretons, tramvies i milers i milers de persones. Hi ha carrers, la majoria, que la acera fa un pam i sempre jugues a passar abans dels cotxes o per on puguis. Els clàxons van sonant de tant en quan. Són uns artistes conduint i estic sorprès dels zero accidents que he vist. Tothom segueix ballant.

La xarxa d’autobusos és molt bona i eficient. Tots els barris estan interconectats i tinc un bitllet magnètic, l’akbil, que vaig picant i l’haig de recarregar de tant en quan. És molt fàcil orientar-se i si tinc algun dubte tots estan encantats d’ajudar-te. Jo dic “Besiktas” i en 30 segons ja sé quin bus necessito. Avui m’ha passat el millor dels elogis, un senyor m’ha preguntat en turc a on era no sé què. No hi ha millor manera de ser turista que no semblar-ho! Arreveure!

  

("All Night", Damina Marley, Welcome to Jamrock, 2005)