Sortint de Jordània... país hostil.

Ara ja toca fer un post de Jordània. Segurament és el post que em costarà més doncs no he pogut percebre una imatge clara i homogènia del país. He tingut dies molt diferents i la gent d’allà és molt imprevisible. Jo crec que aquest país no té una cultura “jordana”, és un terreny de pas des de fa segles, l’estat va ser traçat per Winston Churchill cap els anys trenta al Cairo.

La població jordana està formada per un 70% de palestins: uns de la primera fornada, dels anys quaranta, més instal·lats socialment i políticament passius, i les fornades dels vuitantes i norantes, que són més pobres i marginats. L’altra població són els “jordans” beduins i els jordans “grangers”. Els últims anys han vingut els iraquians rics, degut a la guerra, i han donat un gran impuls econòmic al país. Els iraquians pobres van anar cap a Síria...

El tema que m’ha impressionat d’aquest país, i a l’Egipte deu ser més bestia, és el sistema econòmic que regeix les petites compres. La qüestió es que res té un valor adjudicat i precís. Literalment. Entres en un supermercat i cap producte té preu... Aleshores sempre has d’estar al aguait que no et cobrin massa. Massa em refereixo de 1,60 euros a 4 euros i es queden tan panxos... Per mi és una manera odiosa d’anar a comprar, sempre t’has de posar en guàrdia, en tensió, lluitar i quan surts de la tenda sempre et sents estafat. Un trajecte amb taxi pot costar entre 0,5 i 7 euros, un hotel em deia 20 i jo deia 12 i deien “d’acord” (fa dos segons em robaves 8 euros?), sempre en lluita, m’enfadava de veritat. Ja us podeu imaginar!

Parlant amb una ciclista suïssa, ella em va dir que tant com et timen et regalen la compra. I es veritat. Amics meus van aconseguir que dinés gratis un bufet lliure de 12 euros, tomàquets regalats, caixa de la bici que valia 10 euros de sobte res... mai se sap! Tothom fuma i es nota un estrés acumulat bastant desgradable...

Volia fer una petita descripció de com es vivien les revolucions de Egipte i Líbia des de Jordània, país àrab i agermanat amb aquests. Tots estaven en contra de Mubarak i de Gadafi. Del primer deien que era un “billonari lladre” i del segon deien que no era “musulmà”. Dir que no és musulmà és dels més grans insults i a més els permet atacar-lo en defensa del “poble musulmà”, segons el Corà.

Vaig estar uns dies a la capital Amman a casa d’uns amics. Aquest va comentar una de les tesis més lúcides que he sentit últimament, que comparteixo plenament i que crec que serà la raó de que les revolucions àrabs no acabin... Deia que els joves tenen estudis, o tenen que deixar la carrera a mitges pel preu elevat; que tenen uns treballs molt mal pagats; que no els permet comprar un cotxe i una casa; que si no tenen aquestes coses no poden buscar muller, casar-se i fer una família, i, per acabar, no poden estar amb noies fins que no es casin. En definitiva estan en un impàs i no sembla que puguin arrancar. Impotència i frustració amb internet és la flama d’aquestes revolucions.

Lligat a aquest tema, en el país no hi ha manera de tenir oci. No hi ha bars, només per prendre te; no hi ha alcohol; no es pot ni parlar amb noies; el camp és un desert i no hi ha cinemes ni cap altre activitat. Amb els meus amics jordans lo únic que fèiem era seure'ns a un banc i fumar cigars, deixar passar el temps, no hi havia res més a fer. He estat tres setmanes a Jordània i no he pogut parlar amb cap dona, cap, estan segrestades a casa seva i molt controlades pels marits. Vaig estar un vespre a casa un couchsurfer a Jerash i la seva dona no va sortit ni a saludar-me, estàvem en dos menjador separats i totalment independents. El marit anava d’una banda a l’altre... vida molt estranya i trista sense dones.

Drames a part, m’han passat dos coses curioses a Jordània. La primera nit vaig arribar a la ciutat universitària d'Írbid i vaig anar a parar al barri de estudiants de Malàisia, al sud-est asiàtic. Vaig menjar els seus àpats, vam anar als seus bars i parlar del seu país... Resulta que com el seu país és musulmà hi ha una connexió forta entre els dos països. Aquests nois malaisis eren musulmans cultes i un em va fer una conferencia magistral del bé de l’islam i la saviesa de Mahoma, per acabar em va comprar un Corà de dos quilos... Vaig aprendre molt aquell dia i em fa ganes anar a visitar Malàisia! Qui sap si arribaré...

L’altra cosa curiosa és que m’he trobat molts ciclistes viatjadors a Jordània. Nois francesos, belgues, australians, el meu amic Mark de Òxford, parelles de Nova Zelanda, França i Portugal i una senyora gran suïssa. La raó és que ningú no vol anar a Israel, el seu segell t’impossibilita entrar a desenes de països, i menys creuar Iraq. Així que és un embut entre Africà i Àsia.

El menjar és igual que el paisatge: desèrtic i monòton. No és cap meravella. M’he passat tres setmanes menjant exactament: humus amb pa (i falafel si tinc sort, tot i que és humus cuinat diferent), enciam i tomàquets, pasta amb tomàquet i taronges. Absolutament rés més. Estava cansat de l’humus i em feia unes indigestions...

El paisatge és bonic. M’han emocionat els deserts de Wadi Rum i de Petra. Roques vermell i tallades amb mestria per la sorra i el vent. Els corals de sal del Mar Mort i al Mar Roig vaig poder fer busseig i veure peixos i corals de mil colors. Al parc natural de Dana vaig dormir en un poblet al mig d’un penya-segat, 500 metres amunt i 500 metres a baix, espectacular. Si, el que més m’ha agradat de Jordània és el paisatge i el clima. M’ha impactat caminar sis hores pel desert sol i banyar-me en el mar mort, curant-me les ferides i els músculs. El meu viatge es va acabar a Aqaba i el sol es va pondre al mar roig, jo fumava una pipa d’aigua i pensava, descansava i somreia. Inoblidable. 

Aleshores, perquè li dic país hostil? La frase no és meva, me la va dir un xaval que esperava autoestop després que li tiressin pedres i lo volguessin cobrar per agafar-lo... I tenia raó. A mi també m’han tirat pedres, els nens es posaven davant la bici, l’estrès d’anar a comprar... Els cotxes no saben conduir. no com a Romania o Turquia que conduïen com bojos però amb precisió, simplement feien moviments rars i sense sentit, ah!, i anaven pel carril contrari quan s’avorrien...

Què m’ha agradat? M’ha agradat aquesta sensació de buidor interior i exterior, aquesta manera de deixar la teva anima al buit i, aleshores, surts com nou, surts net i surts renovat. M’he quedat amb l’ànima pura, la ment en blanc i el cos sà, a més he deixat de fumar! Maleïdes pujades! M’ha canviat aquest país i no per el que té sinó pel que no té. No té oci, no té soroll, no té avarícia. És això, és una maquina de fer el buit, emocionant tres setmanes, però no podria estar més temps allà.

("Comincia Adesso", 99 Posse, La vida que vendra)