Sortint del Líban i de Síria... tots em deien "Wellcome!"

Ahir vaig creuar la frontera entre Síria i Jordània. Aquest post serà una mescla entre els meus 3 dies a la costa mediterrània síria, els quatre dies pel Líban i tres dies més a síria, sobretot a la capital, Damasc. Només em donaven visa de transit a Síria i tenia que anar saltant entre països...

Bé ja en països àrabs, doncs a Turquia son turcs. Sí que he notat el canvi, aquí són molt mes xerradors. A la carretera ja estic fatigat de saludar el 80% de les persones de cada població. Em passo els dies menjant kebabs, falafels i dolços amb mel de lo més variats. Sóc molt fan del "kunefe" que és una fina capa de formatge de cabre amb cabell d’àngel i mel al forn. Estic seguint les varietats de "kunefe" de cada regió!

Els països de Líban i Síria són molt més diferents del que em pensava... Els sirians diuen que els libanesos són sirians i aquestes velles histories, però setanta anys de separació han marcat molt. Síria és un país molt més rural, en els pobles hi ha un supermercat petit, un lloc de kebabs i poca cosa més. La gent és molt afable, no notava aquesta tranquil·litat i alegria des de Eslovènia.

El Líban és un món totalment diferent. Em semblen molt més urbanitas i molt més mirant cap als Estats units i Europa. Allà els supermercats, els bars, els edificis, els carrers són com de qualsevol ciutat europea... Per bé que el Líban és una democràcia hi ha unes complicacions polítiques al·lucinants, primer es divideixen entre cristians (40%) i musulmans (60%), després cadascunes de dretes o d’esquerres i per acabar de subdividir uns recolzen la investigació del president assassinat el 2006 i altres no... parlant amb un amic li pregunto: “com és la relació entre cristians i musulmans?” i ell em diu, no entro en política!

A Síria tenen un govern autocràtic de partit únic governat per Bashir. M’he sorprès com no hi ha crítica política i a tothom recolza lliurament aquest govern. El país no té molts diners però van avançant poc a poc amb infraestructures, bon sistema d’educació, medicina... Tot i ser un partit únic m’ha sorprès la llibertat que tenen tots, excepte el Facebook tancat, i de lo avançat que està el país.

A Síria em sentia bé, la gent era amable i els i agradava venir a xerrar amb mi sense molestar. Al Líban és un país molt més esquerp i paranoic. Vaig passar els primers “check points” de la meva vida, al carrer no hi ha policies sinó soldats (en realitat xavals joves que no els hi a crescut ni li barba.. jajaja), jo feia fotos curioses de carrers de Beirut i un em diu “per a què fas les fotos?”... bombes i desestabilitzat en general... Vaig fer uns bons amics a Beirut però el resta del país tothom anava a la seva de la manera més freda.

Ah! M’oblidava de la lliçó de geografia, jajaja. El Líban és u país allargat que està format estrictament per una serralada litoral que va de 0 a 3.000 metres en pocs quilometres, una vall gran i una altra serralada que tanca el país per l’est. Fer el port des de Beirut i pujar fins a 2.000 en línia recta va ser un suplici, pujant a peu, carregant la bici, i un bon home que portava patates a la furgoneta em va recollir.

En realitat el tema estrella d’aquests països és Israel. Em van explicar que la discussió política està entre els que recolzen Israel o els que estan en contra. La base de la revolució a Egipte i el gran suport a aquesta des de molts països islàmics es que el president Mubarak tenia una política d’aliança amb Israel i això el va deixar totalment aïllat dels altres països del islam. Recordo a Damasc caminant per un carrer vaig trepitjar, sense voler, una gran bandera de Israel posada allà perquè tothom passés “per sobre”.

Per acabar volia descriure la última nit a Damasc on a casa del meu amic Omar vam estar fins les 4 del mati jugant a cartes, menjant, prenent te, etc. La situació era molt mil·lenària doncs estaven tombats en matalassos, set persones en una saleta, quan hi havia una discussió amb les cartes tots discutien fort a l’hora i era divertit. Hi havia tres iraquians, el meu amic Shadi palestí i dos de Líbia. Jajaja per els nostres medis ben bé l’eix del mal però ells tenen que estar a síria per culpa d’altres eixos del mal...

PS: volia fer un últim comentari sobre la forma de construir a síria, i crec que al resta dels països àrabs també. Resulta que construeixen la estructura primer i després venen les cases per separat, aleshores hi ha edificis en què hi ha la estructura i dos vivendes en el 3er pis, etc. També en les cases unifamiliars sempre deixen els pilars, amb la armadura esperant, a la coberta per si volen seguir construint en el futur!

("Chassidic Song",  Hippies,  Rock'n'Roll 13, 1997)