Hola de nou tots. Han sigut dues setmanes molt intenses. A la india no hi ha moment de repòs, només quan dorms. He titulat aquest post “Bike Museum” doncs és el que vaig escriure a la meva bici poc després d’entrar al Gujarat. Ho vaig fer doncs jo i la meva bici s’han convertit en un espectacle ambulant. Només parava a fer un te indi, te amb llet i gingebre, i en 10 segons tenia vint homes envoltant la meva bici, observant-la i comentant. Per suposat que no era per robar-me-la, tenen una deessa hindú molt violenta amb caps tallats per collar. Miraven la bici per pura curiositat, pur gaudir de veure coses noves.
Al principi és molt incòmode sentir-se tant observat. Quan prenia el meu esmorzar o dinar, en un bar de carretera, tenia clavades totes les mirades sobre mi, vint o trenta i fins i tot tenien la poca vergonya de plantar-se enfront meu. He tingut un gran entrenament per si en el futur haig de parlar en públic. Una manera de torna’ls-hi la jugada era començar a fer-los fotos, veureu algunes al vídeo. Tots els dies eren així i només tenia uns moments de intimitat si em parava al bell mig del camp. Els bars de carretera els hi diuen “Hotel” i el primer dia em vaig estressar preguntant si tenien habitació, al cap de deu intents vaig descobrir que tenia que anar a una “Guest House”.
La Lilit, una dona d'Armènia casada amb un indi, em va fer una bona llista dels plats digeribles, per poc picants, per a occidentals. El basic es el “dal-rice” que és com unes llenties o mongetes amb arròs. Per rebaixar el picant tinc el costum demanar deu pans “chapati” i així puc assaborir l’àpat. O el “veg. pulab” que és un arròs amb vegetals passable. I si encara tinc gana puc prendre “rafti” que és iogurt amb picants, sempre rebaixant amb pa. No es pot dir que gaudeixi dels menjars aquí, a la India, els sabors són bons però la intensitat és massa. Coses greus per un català com jo és l'aigua gasosa amb sal o l’arròs amb curri amb algun producte dolç.
Per bé que no tot han sigut penúries. He celebrat amb una família rural el “Holi”, que és festa nacional, es celebra la entrada de la primavera amb balls i fogueres durant la nit. Es fan grans festes davant de les cases de la gent que s’ha casat aquest any o que ha tingut un fill. La festa es superior si el fill es mascle, ah, tradicions... El dia següent de “Holi” és el dia dels colors, quan tot el país, persones de zero a cent anys, es tiren al carrer a llançar-se aigua tintada i tothom acaba semblant uns hippies!
Ara m’he recordat de quan miràvem a unes noies que celebraven el nounat, em giro un moment, i quan torno a mirar tinc a vint-i-cinc noies demanant-me que ballés amb elles! Jajaja. A ballar s’ha dit!
Incís tècnic, a la india està prohibit fer ecografies per saber el sexe del fill, us podeu imaginar perquè. Una filla està mal vista, considerada mala sort, per moltes de les castes baixes. Està totalment prohibit per llei que la família de la promesa pagui un dot a la del marit. Està penat en presó. A la india la població fèmina és del 40%, degut a llargs anys de despropòsits. Ara la tendència és a igualar-se. Em sorprèn com el govern democràtic té valors molt més avançats que els de la pròpia població.
Volia fer un descans de la intensitat india parlant del deliciós llibre que m’acabo de llegir: “Cartes des de Birmània” de la nobel de la pau Aung San Suu Kye. En aquest post he agafat el seu estil d’escriure: descriptiu i respectuós. No sabia que se m’enganxin tant les maneres d’escriure! Per bé que també semblo el Zelig, quan estic amb gent adinerada, alço el cap, i quan estic amb gent més pobre, parlo amb els seus gestos.
Aquest llibre me’l va donar una arquitecta sevillana que vaig trobar a Ahmedabad, la capital de Gujarat. Ella anava a començar un treball amb Arquitectes sense Fronteres de Australia i la vaig acompanyar. Va ser un dels dies més intensos i satisfactoris de la meva vida. Em vaig passar tot el dia sota el sol ajudant a construir una guarderia i una escola. Al matí, a fer palades per anivellar el terreny; al migdia omplir cents de botelles amb els xavals del “slum”, barri de barraques, i al vespre, aixecar la escola amb tubs de reixa amb pedres dins. Arquitectes europeus sense futur, queda tot el segon i el tercer món per construir, només cal que us mogueu.
I ara acabaré aquest post amb una historia menys bonica. Tot el que us he explicat va passar en el Gujarat, al Rajastan només vaig pedalar un dia, 100 quilòmetres. Em va agafar una xoc de calor degut als 40 graus que em queien a sobre. Em vaig posar greument malalt durant dos dies, amb grans diarrees, insensibilitat a les mans, fred, tremolors i sense poder aixecar-me del llit. Els meus grans amics Kalpesh i Hiren van fer 100 quilòmetres amb cotxe, amb un metge amic de la família, i em van portar a l’hospital. I el que és millor, vaig tenir una mà amiga i un humor tant necessaris com els medicaments que m’he tingut que prendre.
Ara escric aquest post des de Nova Delhi, 700 quilòmetres més al nord. Després de tres dies de repòs puc escriure que em trobo molt millor. Estaré en un hotel aquests dies replantejant-me les rutes i les dates d’aquest viatge. Fins aviat! :D
("Char Baj Gayi", banda sonora de F.A.L.T.U, 2011)
Quina gran aventura, Adrià. Espero que segueixi anant tan bé com fins ara.
ResponEliminaSalut