Aquí s’acaba el viatge, i el blog.

El dijous passat vaig estar escrivint l’últim post, ple de il·lusions i alegria per continuar el viatge. Però, em va passar un fet que no se si podré descriure de manera acurada. El divendres, just després de trobar-me malament pel cop calor, vaig fer una visita per la ciutat de Nova Delhi. Des d’aquell moment tot em feia sentir malament, una mena de arcades. La calor m’incomodava i em donava mal de cap. Estava saturat de veure més gent i coses noves, tenia que mirar al terra. El menjar indi em provocava rebutj, només de olorar-lo, i tenia que demanar una truita amb pa o un arròs blanc.

No sé. Tenia molt plans per endavant. Tenia concertada un sessió de meditació amb els budistes, deu dies a l’Himàlaia, a un monestir, a 2000 metres d’altitud. També tenia plans de anar un parell de setmanes a ajudar una ONG Ahmedabad, a construir escoles o el que fes falta. També tenia plans de visitar la ciutat moderna de Chandigarh i també volia veure el Taj Mahal. Volia baixar pel riu Ganges fins a la seva desembocadura, a la ciutat de Calcuta. Pensava a anar a Bangladesh, Birmània, Malàisia, Singapur, Vietnam, Laos, Cambotja i anar per la Xina el juliol i l’agost.

Una de les raons principals per acabar el meu viatge ha estat el clima. A Delhi estàvem a 40 graus i ni un sol núvol. I anàvem cap a uns mesos encara més càlids. Els països que tenia planificat m’esperaven amb sufocants temperatures o unes pluges monsòniques torrencials. El futur no se’m deparava molt agradable. Vaig mirar bitllets per anar a Australia o al nord dels Estats Units, però els bitllets eren molt cars i el pressupost se’m acabava.

Durant quatre dies vaig estar reflexionant, sobretot dins de l’hotel de Delhi. Tenia la sensació que els xacres se’m havien tancat des de la "pàjara". No volia conèixer ningú més, no volia veure res més nou, les bromes indies sobre diners em cabrejaven, tenia mal de cap, mal de panxa i la vista cansada. El viatge s’havia acabat, sens dubte, no podia pedalar ni una hora més. Les forces se’m havien acabat, i sobretot se’m havia acabat la força interior de resistència a la incertesa. La incertesa no em semblava atractiva, ja no la suportava més. La versió catalana de “se’m han tancat els xacres” és “estava fins els collons de viatjar”, i es que som de una finor... : D

Ara estic a Barcelona. Dimarts 29 de Març, després de sis mesos de viatge, 5.700 quilometres sobre la bici i més 12.000 si compto el tren Bucarest - Istanbul i l’avió Amman - Bombai. Han sigut 180 dies de viatge dels quals he dormit 30 dies a “casa meva” de Istanbul, uns 90 dies a cases de couchsurfers, 15 dies a cases d’amics, uns 15 dies en tenda de campanya, i els 30 dies restants a hotels.

M’he desplaçat sobretot en bici, però també he anat amb camioneta, tren, camió tràiler, bici sobre el taxi, remolcat per una moto, remolcat per oto-taxis de tres rodes, en ferri a Istanbul...

El meu equipatge eren la bicicleta i sis paquets més: la cistella del davant, amb les coses importants; dues bosses davant amb menjar i coses de reparar la bici; dues darrera amb la roba, el portàtil i la tenda de campanya; i un paquet amb el sac de dormir i la màrfega. La veritat és que estava molt simplificat però fer qualsevol moviment, com pujar les coses a un 4rt pis,  era bastant cansat.

Bé aquest comiat del blog i del viatge, que no de mi! Ja no escriure cap més post en aquest blog, potser més endavant n’obro un altre, de un altre tema. M’agradaria molt agrair el temps que heu dedicat a llegir-lo. Em voldria disculpar per la qualitat amateur de les meves fotos i vídeos. Tampoc no sóc periodista ni escriptor, espero haver pogut explicar les coses de manera interessant i acurada.

M'acomiado del món incert que m’envoltava, de aquest blog, de aquestes aventures i ara començo una nova vida a Barcelona. Em sento el mateix ara, però sé que he après grans coses. El meu cor i el meu cap mai oblidaran les persones que he conegut i les experiències que he viscut.

Moltes gracies a tots de nou i fins una altre aventura! :D

PS: Aquest és el dinar del divendres amb la meva cosina Anna i les seves amigues. La cuina és mediterrània, jo crec que davant aquest plat vaig decidir tornar...

Video a Himatnagar...

Sortint de Gujarat i Rajastan... “Bike Museum”!

Hola de nou tots. Han sigut dues setmanes molt intenses. A la india no hi ha moment de repòs, només quan dorms. He titulat aquest post “Bike Museum” doncs és el que vaig escriure a la meva bici poc després d’entrar al Gujarat. Ho vaig fer doncs jo i la meva bici s’han convertit en un espectacle ambulant. Només parava a fer un te indi, te amb llet i gingebre, i en 10 segons tenia vint homes envoltant la meva bici, observant-la i comentant. Per suposat que no era per robar-me-la, tenen una deessa hindú molt violenta amb caps tallats per collar. Miraven la bici per pura curiositat, pur gaudir de veure coses noves.

Al principi és molt incòmode sentir-se tant observat. Quan prenia el meu esmorzar o dinar, en un bar de carretera, tenia clavades totes les mirades sobre mi, vint o trenta i fins i tot tenien la poca vergonya de plantar-se enfront meu. He tingut un gran entrenament per si en el futur haig de parlar en públic. Una manera de torna’ls-hi la jugada era començar a fer-los fotos, veureu algunes al vídeo. Tots els dies eren així i només tenia uns moments de intimitat si em parava al bell mig del camp. Els bars de carretera els hi diuen “Hotel” i el primer dia em vaig estressar preguntant si tenien habitació, al cap de deu intents vaig descobrir que tenia que anar a una “Guest House”.

La Lilit, una dona d'Armènia casada amb un indi, em va fer una bona llista dels plats digeribles, per poc picants, per a occidentals. El basic es el “dal-rice” que és com unes llenties o mongetes amb arròs. Per rebaixar el picant tinc el costum demanar deu pans “chapati” i així puc assaborir l’àpat. O el  “veg. pulab” que és un arròs amb vegetals passable. I si encara tinc gana puc prendre “rafti” que és iogurt amb picants, sempre rebaixant amb pa. No es pot dir que gaudeixi dels menjars aquí, a la India, els sabors són bons però la intensitat és massa. Coses greus per un català com jo és l'aigua gasosa amb sal o l’arròs amb curri amb algun producte dolç.

Per bé que no tot han sigut penúries. He celebrat amb una família rural el “Holi”, que és festa nacional, es celebra la entrada de la primavera amb balls i fogueres durant la nit. Es fan grans festes davant de les cases de la gent que s’ha casat aquest any o que ha tingut un fill. La festa es superior si el fill es mascle, ah, tradicions... El dia següent de “Holi” és el dia dels colors, quan tot el país, persones de zero a cent anys, es tiren al carrer a llançar-se aigua tintada i tothom acaba semblant uns hippies!

Ara m’he recordat de quan miràvem a unes noies que celebraven el nounat, em giro un moment, i quan torno a mirar tinc a vint-i-cinc noies demanant-me que ballés amb elles! Jajaja. A ballar s’ha dit!

Incís tècnic, a la india està prohibit fer ecografies per saber el sexe del fill, us podeu imaginar perquè. Una filla està mal vista, considerada mala sort, per moltes de les castes baixes. Està totalment prohibit per llei que la família de la promesa pagui un dot a la del marit. Està penat en presó. A la india la població fèmina és del 40%, degut a llargs anys de despropòsits. Ara la tendència és a igualar-se. Em sorprèn com el govern democràtic té valors molt més avançats que els de la pròpia població.

Volia fer un descans de la intensitat india parlant del deliciós llibre que m’acabo de llegir: “Cartes des de Birmània” de la nobel de la pau Aung San Suu Kye. En aquest post he agafat el seu estil d’escriure: descriptiu i respectuós. No sabia que se m’enganxin tant les maneres d’escriure! Per bé que també semblo el Zelig, quan estic amb gent adinerada, alço el cap, i quan estic amb gent més pobre, parlo amb els seus gestos.

Aquest llibre me’l va donar una arquitecta sevillana que vaig trobar a Ahmedabad, la capital de Gujarat. Ella anava a començar un treball amb Arquitectes sense Fronteres de Australia i la vaig acompanyar. Va ser un dels dies més intensos i satisfactoris de la meva vida. Em vaig passar tot el dia sota el sol ajudant a construir una guarderia i una escola. Al matí, a fer palades per anivellar el terreny; al migdia omplir cents de botelles amb els xavals del “slum”, barri de barraques, i al vespre, aixecar la escola amb tubs de reixa amb pedres dins. Arquitectes europeus sense futur, queda tot el segon i el tercer món per construir, només cal que us mogueu.

I ara acabaré aquest post amb una historia menys bonica. Tot el que us he explicat va passar en el Gujarat, al Rajastan només vaig pedalar un dia, 100 quilòmetres. Em va agafar una xoc de calor degut als 40 graus que em queien a sobre. Em vaig posar greument malalt durant dos dies, amb grans diarrees, insensibilitat a les mans, fred, tremolors i sense poder aixecar-me del llit. Els meus grans amics Kalpesh i Hiren van fer 100 quilòmetres amb cotxe, amb un metge amic de la família, i em van portar a l’hospital. I el que és millor, vaig tenir una mà amiga i un humor tant necessaris com els medicaments que m’he tingut que prendre.

Ara escric aquest post des de Nova Delhi, 700 quilòmetres més al nord. Després de tres dies de repòs puc escriure que em trobo molt millor. Estaré en un hotel aquests dies replantejant-me les rutes i les dates d’aquest viatge. Fins aviat! :D

("Char Baj Gayi", banda sonora de F.A.L.T.U, 2011)

Sortint de Maharastra, Índia... Beautiful people de Bombai!

No sabia com titular aquest post. M’han vingut al cap “Beautiful people” i “País de bojos”. País de bojos en el bon sentint de la paraula. País amb milers i milers de persones a tot arreu. A Istanbul vaig estar fascinat amb la superpoblació. Res comparat amb Índia.

En les properes setmanes faré posts de cada regió que creui per la Índia. M’han dit que és un país de molts colors diferents, equivalent a la nostra Unió. Bombai és la capital de la regió de Maharastra. M’he passat set dies a la capital i dos en ruta. Els primers quatre dies vaig tenir un xoc i no vaig fer casi res. Estava estorat per la immensitat de la ciutat, per veure desenes de persones per segon, per la calor de 35 graus i sol vertical, pels mosquits a la nit, pel menjar super picant i a vegades dolç-salat, pels colors, per les olors, pels clàxons cada moment i també per la vida dels professionals dels medis de comunicació: cada dia de festa.

Al cap d’uns dies he anat agafant el país per les rendes. Fa calor però es suportable i ja m’he acostumat de la manera de fer dels indis. Aquests dies en bici m’ha impressionat com, quan paro un momentet per esmorzar, s’acumulen 20 persones a mirar la meva bicicleta. He decidit que sóc un museu ambulant de “noves tecnologies”.

Un amic que vaig fer a Jordània, el geociclista Mark, em va dir que em sentiria atabalat per la gent aquí. Tot el contrari, cadascú va a la seva i són molt respectuosos. A Bombai em van venir a demanar diners una persona per dia que, estadísticament, significa el 0,01% de la gent que em creuava. La gent parla amb anglès i em saluden amablement, no són mafiosos (en el sentit de voler diners) com en els països àrabs.

A la ciutat de Bombai hi ha una extensa “casta” de gent que treballen en els medis de comunicació. Centenars de directors i directorets, artistes, actors, músics, ballarins... Hi ha un boom econòmic. Produeixen 300 pel·lícules a l’any, tres vegades les que es fan a Hollywood, i ara estan començant a fer pel·lícules modernes. Crec que d’aquí a 5 anys ens vindrà una onada de cinema indi de qualitat i interessant. La noia que m’ha acollit una setmana és directora de anuncis i treballa de onze del matí a vuit o nou del vespre. Després surt de festa a on es troba amb la resta de “creatius”.

Em puc sentir orgullós de fer-me amic de un director de cine que acaba de gravar el seu primer llarg metratge. Serà una pel·lícula per adolescents i ja li han encarregat una altre per setembre. Em va deixar al·lucinat abans d’ahir quan em va oferir diners en el cas que no pogués arribar a la meva destinació. La veritat és que em sentia un cutre envoltat de tanta gent al·lucinant.

Ahir vaig emprendre el meu viatge cap al nord, cap un monestir budista a Dharamsala. Vaig tenir la sort de estar parlant llargament amb un geociclista indi que em vaig trobar per Bombai. Em va donar mil recomanacions i la millor és que em va informar que els monestirs hinduistes i sikhs tenen llocs per dormir. Ahir em vaig desesperar perquè tots els hotels estaven plens, vaig trobar un petit monestir arran de la carretera i vaig preguntar si podia dormir allà. Va ser un dels millors dies del meu viatge. Em vaig fer una dutxa fresca amb la mànega. Vaig estar llegint envoltat de silenci. A les set vam fer un ritual a la deessa del monestir, els cinc que hi érem i em van fer tocar la campana,per un plat d’arròs el que faci falta! :D Després em van invitar a un abundant sopar i vaig dormir fresquet sota el porxo net del temple... :D 

Primer tram India refinat

-Dos setmanes fins a Udaipur.

-Despres agafare un tren i estare tres dies a Nova Delhi amb la meva cosina.

-Dos setmanes mes fins a Dharamsala, capital del govern tibeta al exili. 

-Deu dies de meditacio budista a 2.000 metres d'altitud. I despres? Ja vorem!

Principals enemics en aquest tram::

-Mosquits amb mes o menys malalties.

-Calor de 20 a 40 graus

-Carreteres molt transitades i amb polucio. 

-Ah! No hi han lladres a la India pero si micos lladres, i molt xungos!

Ruta India 3.1

Bombai, Nova Dehli, Chandighar i Dharamsala. 2000 quilometres.

Sortint de Jordània... país hostil.

Ara ja toca fer un post de Jordània. Segurament és el post que em costarà més doncs no he pogut percebre una imatge clara i homogènia del país. He tingut dies molt diferents i la gent d’allà és molt imprevisible. Jo crec que aquest país no té una cultura “jordana”, és un terreny de pas des de fa segles, l’estat va ser traçat per Winston Churchill cap els anys trenta al Cairo.

La població jordana està formada per un 70% de palestins: uns de la primera fornada, dels anys quaranta, més instal·lats socialment i políticament passius, i les fornades dels vuitantes i norantes, que són més pobres i marginats. L’altra població són els “jordans” beduins i els jordans “grangers”. Els últims anys han vingut els iraquians rics, degut a la guerra, i han donat un gran impuls econòmic al país. Els iraquians pobres van anar cap a Síria...

El tema que m’ha impressionat d’aquest país, i a l’Egipte deu ser més bestia, és el sistema econòmic que regeix les petites compres. La qüestió es que res té un valor adjudicat i precís. Literalment. Entres en un supermercat i cap producte té preu... Aleshores sempre has d’estar al aguait que no et cobrin massa. Massa em refereixo de 1,60 euros a 4 euros i es queden tan panxos... Per mi és una manera odiosa d’anar a comprar, sempre t’has de posar en guàrdia, en tensió, lluitar i quan surts de la tenda sempre et sents estafat. Un trajecte amb taxi pot costar entre 0,5 i 7 euros, un hotel em deia 20 i jo deia 12 i deien “d’acord” (fa dos segons em robaves 8 euros?), sempre en lluita, m’enfadava de veritat. Ja us podeu imaginar!

Parlant amb una ciclista suïssa, ella em va dir que tant com et timen et regalen la compra. I es veritat. Amics meus van aconseguir que dinés gratis un bufet lliure de 12 euros, tomàquets regalats, caixa de la bici que valia 10 euros de sobte res... mai se sap! Tothom fuma i es nota un estrés acumulat bastant desgradable...

Volia fer una petita descripció de com es vivien les revolucions de Egipte i Líbia des de Jordània, país àrab i agermanat amb aquests. Tots estaven en contra de Mubarak i de Gadafi. Del primer deien que era un “billonari lladre” i del segon deien que no era “musulmà”. Dir que no és musulmà és dels més grans insults i a més els permet atacar-lo en defensa del “poble musulmà”, segons el Corà.

Vaig estar uns dies a la capital Amman a casa d’uns amics. Aquest va comentar una de les tesis més lúcides que he sentit últimament, que comparteixo plenament i que crec que serà la raó de que les revolucions àrabs no acabin... Deia que els joves tenen estudis, o tenen que deixar la carrera a mitges pel preu elevat; que tenen uns treballs molt mal pagats; que no els permet comprar un cotxe i una casa; que si no tenen aquestes coses no poden buscar muller, casar-se i fer una família, i, per acabar, no poden estar amb noies fins que no es casin. En definitiva estan en un impàs i no sembla que puguin arrancar. Impotència i frustració amb internet és la flama d’aquestes revolucions.

Lligat a aquest tema, en el país no hi ha manera de tenir oci. No hi ha bars, només per prendre te; no hi ha alcohol; no es pot ni parlar amb noies; el camp és un desert i no hi ha cinemes ni cap altre activitat. Amb els meus amics jordans lo únic que fèiem era seure'ns a un banc i fumar cigars, deixar passar el temps, no hi havia res més a fer. He estat tres setmanes a Jordània i no he pogut parlar amb cap dona, cap, estan segrestades a casa seva i molt controlades pels marits. Vaig estar un vespre a casa un couchsurfer a Jerash i la seva dona no va sortit ni a saludar-me, estàvem en dos menjador separats i totalment independents. El marit anava d’una banda a l’altre... vida molt estranya i trista sense dones.

Drames a part, m’han passat dos coses curioses a Jordània. La primera nit vaig arribar a la ciutat universitària d'Írbid i vaig anar a parar al barri de estudiants de Malàisia, al sud-est asiàtic. Vaig menjar els seus àpats, vam anar als seus bars i parlar del seu país... Resulta que com el seu país és musulmà hi ha una connexió forta entre els dos països. Aquests nois malaisis eren musulmans cultes i un em va fer una conferencia magistral del bé de l’islam i la saviesa de Mahoma, per acabar em va comprar un Corà de dos quilos... Vaig aprendre molt aquell dia i em fa ganes anar a visitar Malàisia! Qui sap si arribaré...

L’altra cosa curiosa és que m’he trobat molts ciclistes viatjadors a Jordània. Nois francesos, belgues, australians, el meu amic Mark de Òxford, parelles de Nova Zelanda, França i Portugal i una senyora gran suïssa. La raó és que ningú no vol anar a Israel, el seu segell t’impossibilita entrar a desenes de països, i menys creuar Iraq. Així que és un embut entre Africà i Àsia.

El menjar és igual que el paisatge: desèrtic i monòton. No és cap meravella. M’he passat tres setmanes menjant exactament: humus amb pa (i falafel si tinc sort, tot i que és humus cuinat diferent), enciam i tomàquets, pasta amb tomàquet i taronges. Absolutament rés més. Estava cansat de l’humus i em feia unes indigestions...

El paisatge és bonic. M’han emocionat els deserts de Wadi Rum i de Petra. Roques vermell i tallades amb mestria per la sorra i el vent. Els corals de sal del Mar Mort i al Mar Roig vaig poder fer busseig i veure peixos i corals de mil colors. Al parc natural de Dana vaig dormir en un poblet al mig d’un penya-segat, 500 metres amunt i 500 metres a baix, espectacular. Si, el que més m’ha agradat de Jordània és el paisatge i el clima. M’ha impactat caminar sis hores pel desert sol i banyar-me en el mar mort, curant-me les ferides i els músculs. El meu viatge es va acabar a Aqaba i el sol es va pondre al mar roig, jo fumava una pipa d’aigua i pensava, descansava i somreia. Inoblidable. 

Aleshores, perquè li dic país hostil? La frase no és meva, me la va dir un xaval que esperava autoestop després que li tiressin pedres i lo volguessin cobrar per agafar-lo... I tenia raó. A mi també m’han tirat pedres, els nens es posaven davant la bici, l’estrès d’anar a comprar... Els cotxes no saben conduir. no com a Romania o Turquia que conduïen com bojos però amb precisió, simplement feien moviments rars i sense sentit, ah!, i anaven pel carril contrari quan s’avorrien...

Què m’ha agradat? M’ha agradat aquesta sensació de buidor interior i exterior, aquesta manera de deixar la teva anima al buit i, aleshores, surts com nou, surts net i surts renovat. M’he quedat amb l’ànima pura, la ment en blanc i el cos sà, a més he deixat de fumar! Maleïdes pujades! M’ha canviat aquest país i no per el que té sinó pel que no té. No té oci, no té soroll, no té avarícia. És això, és una maquina de fer el buit, emocionant tres setmanes, però no podria estar més temps allà.

("Comincia Adesso", 99 Posse, La vida que vendra)

Especial: Petra, Jordània.

Hola a tothom! D'aquí a un parell de dies publicaré el post general de Jordània però volia fer aquest especial abans. El vídeo dura 5 minuts i pot ser que sigui massa pesat doncs són desenes de imatges, no m'ofendré si l'apagueu al cap d'un minut, dos, tres... Si sou fumadors és el moment perfecte per encendre un cigar i submergiu-vos a Petra! :D

("Artos",  Kardeş Türküler, Vizontele)

Per acabar, volia escriure unes instruccions per gaudir de Petra sense morir en el intent:

-Agafar tiquet de dos (55 euros) o tres dies (60euros). En dos dies ho pots veure tot, però sense casi temps de descans. En tres podràs absorbir la atmosfera. En un dia (50 euros) cometràs tots els errors i arribaràs a odiar aquest lloc...

-Portar picnic comprat als supermercats dels pobles. El picnic dels hotels són paupèrrims per un gran dia d’excursió i a dins del recinte et gastaràs 10 vegades el preu de fora. Jo vaig comprar humus (50ct), 5 pans (10ct cadascun), aigua (50ct), albergínia (50ct) i taronges (1euro/kg). Total uns 3 euros, que a dins és lo que et val una bossa de patates...

-Estar preparar per una gran excursió. Pujaràs i baixaràs muntanyes senceres, tot el dia. Estaràs sota un sol espetegant unes 8 hores...

-Protecció solar a lo beduí. Tapat de cap a peus i roba fresca i lleugera. Ulleres de sol i protecció solar. Jo vaig estar el febrer i feia una calor al·lucinant, us desitjo molta sort als qui aneu a l'estiu...

-Descansar molt. Emportar-se un llibre i quan estiguis al cim de la muntanya amb les millors vistes, agafa el llibre o fes una becaineta a la ombra... Has d'anar entrant a Petra poc a poc, massa informació sensitiva per no parar ni un moment.

-Per acabar, allunya’t dels venedors i oferidors de burro, esquiva’ls al màxim o et posaran dels nervis en menys de 10 minuts. Això si, si tens que pujar una muntanya i tens més de 40 anys, jo gaudiria de pagar deu euros i pujar tranquil i content!

Fins aquí les instruccions, el meu primer dia va ser horrible de gana, cansament i calor. El segon va ser dels millors dies de la meva vida! :D

Sortint del Líban i de Síria... tots em deien "Wellcome!"

Ahir vaig creuar la frontera entre Síria i Jordània. Aquest post serà una mescla entre els meus 3 dies a la costa mediterrània síria, els quatre dies pel Líban i tres dies més a síria, sobretot a la capital, Damasc. Només em donaven visa de transit a Síria i tenia que anar saltant entre països...

Bé ja en països àrabs, doncs a Turquia son turcs. Sí que he notat el canvi, aquí són molt mes xerradors. A la carretera ja estic fatigat de saludar el 80% de les persones de cada població. Em passo els dies menjant kebabs, falafels i dolços amb mel de lo més variats. Sóc molt fan del "kunefe" que és una fina capa de formatge de cabre amb cabell d’àngel i mel al forn. Estic seguint les varietats de "kunefe" de cada regió!

Els països de Líban i Síria són molt més diferents del que em pensava... Els sirians diuen que els libanesos són sirians i aquestes velles histories, però setanta anys de separació han marcat molt. Síria és un país molt més rural, en els pobles hi ha un supermercat petit, un lloc de kebabs i poca cosa més. La gent és molt afable, no notava aquesta tranquil·litat i alegria des de Eslovènia.

El Líban és un món totalment diferent. Em semblen molt més urbanitas i molt més mirant cap als Estats units i Europa. Allà els supermercats, els bars, els edificis, els carrers són com de qualsevol ciutat europea... Per bé que el Líban és una democràcia hi ha unes complicacions polítiques al·lucinants, primer es divideixen entre cristians (40%) i musulmans (60%), després cadascunes de dretes o d’esquerres i per acabar de subdividir uns recolzen la investigació del president assassinat el 2006 i altres no... parlant amb un amic li pregunto: “com és la relació entre cristians i musulmans?” i ell em diu, no entro en política!

A Síria tenen un govern autocràtic de partit únic governat per Bashir. M’he sorprès com no hi ha crítica política i a tothom recolza lliurament aquest govern. El país no té molts diners però van avançant poc a poc amb infraestructures, bon sistema d’educació, medicina... Tot i ser un partit únic m’ha sorprès la llibertat que tenen tots, excepte el Facebook tancat, i de lo avançat que està el país.

A Síria em sentia bé, la gent era amable i els i agradava venir a xerrar amb mi sense molestar. Al Líban és un país molt més esquerp i paranoic. Vaig passar els primers “check points” de la meva vida, al carrer no hi ha policies sinó soldats (en realitat xavals joves que no els hi a crescut ni li barba.. jajaja), jo feia fotos curioses de carrers de Beirut i un em diu “per a què fas les fotos?”... bombes i desestabilitzat en general... Vaig fer uns bons amics a Beirut però el resta del país tothom anava a la seva de la manera més freda.

Ah! M’oblidava de la lliçó de geografia, jajaja. El Líban és u país allargat que està format estrictament per una serralada litoral que va de 0 a 3.000 metres en pocs quilometres, una vall gran i una altra serralada que tanca el país per l’est. Fer el port des de Beirut i pujar fins a 2.000 en línia recta va ser un suplici, pujant a peu, carregant la bici, i un bon home que portava patates a la furgoneta em va recollir.

En realitat el tema estrella d’aquests països és Israel. Em van explicar que la discussió política està entre els que recolzen Israel o els que estan en contra. La base de la revolució a Egipte i el gran suport a aquesta des de molts països islàmics es que el president Mubarak tenia una política d’aliança amb Israel i això el va deixar totalment aïllat dels altres països del islam. Recordo a Damasc caminant per un carrer vaig trepitjar, sense voler, una gran bandera de Israel posada allà perquè tothom passés “per sobre”.

Per acabar volia descriure la última nit a Damasc on a casa del meu amic Omar vam estar fins les 4 del mati jugant a cartes, menjant, prenent te, etc. La situació era molt mil·lenària doncs estaven tombats en matalassos, set persones en una saleta, quan hi havia una discussió amb les cartes tots discutien fort a l’hora i era divertit. Hi havia tres iraquians, el meu amic Shadi palestí i dos de Líbia. Jajaja per els nostres medis ben bé l’eix del mal però ells tenen que estar a síria per culpa d’altres eixos del mal...

PS: volia fer un últim comentari sobre la forma de construir a síria, i crec que al resta dels països àrabs també. Resulta que construeixen la estructura primer i després venen les cases per separat, aleshores hi ha edificis en què hi ha la estructura i dos vivendes en el 3er pis, etc. També en les cases unifamiliars sempre deixen els pilars, amb la armadura esperant, a la coberta per si volen seguir construint en el futur!

("Chassidic Song",  Hippies,  Rock'n'Roll 13, 1997)

Sortint de Turquia... cok gùzel! (deliciós!)

Heus aquí una nova entrada al blog. Just he arribat a Síria, he creuat la frontera cap a les 3 de la tarda i no he tingut cap problema tot i no tenir visat. Un gran somriure i parlar de futbol és el millor passaport...

A Turquia son molt fans del futbol, segueixen totalment la lliga espanyola, inclòs la segona divisió, i ha sigut un bon tema de conversa amb gent que m’he trobat a la carretera. Jo era del “Barça” i del “Besiktas” i el debat començava així.

Volia començar aquest post amb la frase “i Mahoma va triomfar dient que es té que ajudar els viatgers...”. En realitat no és del tot cert, doncs no tothom m’ha tractat perfecte, però he tingut grans ajudes i molta gent em volia fer petits regals. He après molt dels turcs. He après a pagar tot el menjar i altres coses a la persona invitada i que els diners no són un límit sinó un mitjà cap a la generositat.

Recordo estar en una gasolinera menjant el meu “Happy meal de ruta” que consisteix en iogurt amb cereals... Això és una recomanació del meu amic George, viatger de Chicago de 60 anys, així l’estomac treballa poc i estalvio diners. Em va sortir la encarregada amb un parell de pastes salades i un té, tot gratis. Venint de la racana societat catalana, cada regal és un món per a mi.

A part de la trenca cames geografia turca, a la carretera hi havia unes situacions que em molestaven molt: els comerciants, els gossos i els nens. Tots són molt empallegosos i una vegada els enviava el carajo ells seguien insistint. Els comerciants no entenen un “no” per resposta. Un home d’Adana em deixa anar “Que no t’agrada la gent turca?”, em vaig parar i li vaig dir, enfadat, “a veure, no m’agrada que em segueixis, jo decideixo quan vull comprar algo, no tu”. Es va acabar la conversa.

Els gossos tenen una infinita afició per les bicis. Venien corrent des de l’altra punta de la vall i em seguien uns bons quilòmetres. Bordaven i eren uns gossos grans, em tenien fart. Si enganxava una baixada els deixava endarrere, però si em toca una pujada...

Els nens són molt pesat i mal educats. Al centre de Turquia només deien “money, money”, a les altres regions em saludaven amb un característic “jelooo”... Tenia que estar al aguait perquè em volia robar qualsevol coseta que poguessin. A un poble perifèric d’Ankara anava a menjar un kebab i tenia a deu xavals dissimulant prop de la bici, ni hablar, pillo la bici i a fer 5 quilometres més.

Haig de dir a favor del poble turc que quan els xavals entren a la adolescència es converteixen en gent molt maca, i als vint i pico, millors. M’ha sorprès com a partir dels 20 anys ja es consideren “homes” i van ben vestits i fan plans de gent gran. Jo, al costat dels meus amics en americana i corbata, donava bastanta pena... jajaja.

Parlaré una mica de la geografia a Turquia. Segurament és el país que m’ha costat més. En els 1100 quilòmetres que he fet només hauré fet uns 100 quilòmetres en pla. El resta eren milers de turonets, turons i muntanyes, a més les carreteres la fan bastant verticals, així que tenia que posar la primera: baixar de la bici i arrossegar-la cap amunt. Tot i això, totes les carreteres tenen dos carrils per banda i un vorals de uns 2 metres, així que no tenia cap perill pels camions.

Al cap d’una setmana em sentia exhaust i notava que hi havia algo a la bici o en mi que no tirava. Potser massa pes amb els 4 o 5 llibres i altres gadjets, potser la grassa de la cadena, potser el fred, potser que ara fumo, potser el material de les carreteres... A mig viatge vaig descobrir l’error garrafal, a Turquia fan servir un altre sistema mètric de pressió de les rodes, anaven un 40% desinflades! Un cop les vaig inflar bé vaig tornar a anar com un coet! :D

Em vaig assabentar gràcies al meu amic Juan, que vaig conèixer a la Capadòcia. Ell es de Barcelona i viatge amb la seva novia amb una moto de 600 cc. per donar la volta el món. Ara viatjaven amb una altre parella, de Canadà, que s’havien trobat a Istanbul. Grans persones tots ells, i gran estofat que em fan fer per sopar! :D

Volia explicar una pregunta que em va fer un senyor gran a Düzce. No em va preguntar “per què” faig aquest viatge sinó “per a què”. Sembla una tonteria però no ho es tant. Jo tinc 20 raons que m’han decidit a fer el meu viatge però la verdadera raó la tenia que trobar en el propòsit. Encara no el tinc clar... suposo que quan torni ho sabré.

Volia fer una petita descripció, a tall d’homenatge, de cada persona que m’ha acollit per Couch Surfing. Tots ells grans persones, amb ganes de poder viatjar però sense medis i parlar d’ells a Catalunya és una manera de transcendir...

-Yavuz Selim (Gebze): Noi de uns 28 anys, químic industrial. Viu en una població industrial de la perifèria de Istanbul. Allà la gent només està per treballar i no hi ha cap tipus de teixit social. Noi molt maco però pres en una ciutat gris i desestructurada.

-Yasin Sukan (Izmit): Noi,”home”, de 22 anys i el seu amic Utku. Aquests estudiaven enginyeria i anaven vestits com el Guardiola. Volia venir a fer el màster a Barcelona però es va posar molt trist al saber quan val el lloguer dels pisos, ell paga uns 75 euros el més. La seva família tenen un petit negoci i 5 fills i ja és prou que tots puguin estudiar...

-Semiha Koz (Sakarya): Noia, “dona”, de 26 anys que ensenyava anglès a la universitat. Vaig estar al lloc dels professors, lo que em semblava un espai prohibit, jejeje. Aquesta noia ve de una família molt conservadora però ella viu amb dos amigues més i són molt lliberals. Vaig gaudir i aprendre a sortir de festa fins les tres sense prendre una got d’alcohol.

-Uğur Fidan (Düzce): Era un home de negocis molt pròsper. Tenia una petitíssima botiga d’esports familiar i havia creat la pagina web de productes d’esports més important de tot Turquia. A casa seva hi havia projector i totes les comoditats. Ell és caucàsic i amb els seus amics vam fer un bonic featback Catalunya – Caucàsia.

-Baris Bora (Bolu): a dalt de la muntanya de Bolu vivia aquest crític de cinema. Treballava de professor de sociologia a la universitat i desitjava tornar a Ankara. És una persona molt cultivada pres en una ciutat innòcua.

-Fulya Esin Çelik (Ankara): Vaig passar un parell de dies meravellosos amb aquesta noia i el seu novio. Eren anarquistes, cultes i volien anar a Argentina. Estaven farts de la societat conservadora i repressora turca.

-Derya Deniz Güven (Karakecili): És professor d’escola infantil. És de Izmit, tercera ciutat del país, però els professors tenen que exercir 5 anys en un poblet petit. Ara ja acabava i podrà tornar amb la seva dona. Vaig estar a la seva classe de nens de 8 anys i me’ls va presentar a tots. Amb 30 anys, tot elegant, era una autoritat al poble.

-Brett Marler (Kirsehir): és un noi americà del middle-west de 22 anys que passava un any ensenyant anglès en una ciutat petita. Havia estudiat ciències politiques i filosofia, havia treballat i fet de tot en la seva curta vida. Vam tenir llargues hores de conversa, està clar que ambdós temes m’interessen molt.

-Mehmet Kivilcim (İskenderun): Era un banquer de 30 anys, vivia amb la seva dona programadora i tenien un fill de 4 mesos. Havia estudia ciències polítiques i em va donar grans lliçons de la situació politico-social de Turquia i em va demostrar que sortia guanyant més la Unió Europea que Turquia si aquesta aconseguia entrar.

-Gulcin Arslanoglu (Antakya): i el seu novio, i els companys de pis d’aquest, i els amics dels companys de pis... Els últims dos dies he estat donant voltes amunt i avall a aquesta ciutat, casi no parlaven anglès i se’m anaven passant de uns als altres...

He fet el post més llarg d’aquest blog, tres setmanes a Turquia, més un més a Istanbul, s’ho valien. Per acabar volia explicant les meves dos experiències a la tenda de campanya. Una va ser a dalt de la muntanya, a l’interior del país. Vaig tenir que acampar perquè se’m va fer fosc i no trobava cap hotel... Aquella nit vaig passar molt de fred, l’aigua de la botella es va congelar i em despertava cada dos hores del fred que feia. En aquella nit fumar uns cigarros van ser un bé de Déu.

Al cap de tres nits vaig acampar a 20 metres del meu estimat Mediterrani. Tenia bon menjar i estava al porxo d’una casa d’estiueig. Mentre mirava la pel·lícula “Ultimàtum a la Terra”, quan estaven en el clímax de la destrucció, la meva tenda es va començar a moure molt fortament pel vent i la pluja. L’únic dia que tenia la tenda en precari, aguantada per quatres pedres i dues cordes, em bé un vent huracanat que la movia de banda a banda. Un cop tot falcat, em vaig posar els taps de les orelles i vaig dormir com un angelet...

Els altres dies he dormit a hotels de carretera que em costaven entre 10 i 15 euros. Molt precaris però podia fer-me una dutxa i salvar-me del fred horrorós que feia fora, de -5 a 0 graus...

Per acabar volia dir que m’ha agradat molt Turquia, porto una bandereta turca a la bici! :D He après molt de la seva gent i he gaudit sobremanera dels menjars, kebabs i dolços amb quilos de mel. Que ara entraré en els països àrabs, que ja no podré entendre les indicacions i que no sé què em depararà.. Segueixo el meu llarg viatge amb una gran alegria i il·lusió!

Istanbul 3.0 - Carta de comiat.

Istanbul tu ets la última de la que m’haig d'acomiadar. He passat un mes meravellós amb tu i a mi m’ha semblat un any. M’ha agradat gent que en tu viu, tant estrangers com residents i les bones amistats que he pogut fer aquí.

Amb tu hem passat dies meravellosos, altres de normals i alguns de dolents. Tots han sigut importants doncs “no todo el monte es orégano” i una gran ciutat com tu és normal que allotgi grans aventures. Ho! Geganta d’orient... i d’occident també. Ho! Geganta que sempre camina a totes hores del dia, que no dorm mai.

Tu tens les millors arquitectures que he vist mai. He estat a precioses mesquites que estaven perfectament cuidades. Aquestes m’han donat repòs i espiritualitat. La Santa Sofía m’ha fet plorar d’emoció, avui, aquest últim dia, de ella també m’he volgut acomiadar.

Bòsfor, Banya d’Or i milers de turonets. Amb tu he gaudit de vistes al·lucinants. El vent, l’aigua, la pluja, el sol radiant, la bandada de milers d’ocellets... Amb tu m’he sentit viu, amb tu la alegria em ve de sobte.

Vella senyora, tu ho saps tot, tu ho has vist tot. Grans regnes t’han nomenat comandanta en cap, també la Turquia actual. Sempre moderna, sempre viva i alegre, sempre refugi de viatgers i de immigrants. Amb tu tothom s’enamora.

M’agrada com cuines. Grans àpats que he fet amb tu: les teves pastes de full, també els kebaps i els durums, els dolços molt dolços i els dònuts de pa. També saps d’alta cuina, cuina de totes les regions de Turquia. Cuina variada, sana i mediterrània.

Istanbul elegant però no hortera. Caminant per tu passo sobre els teus carrers pobres i rics. Casi sense adonar-me’n. Tothom forma part de aquest tot que ets tu. No escandalitzen les diferencies doncs són poc importants.

Tu ets sana i alegre. Ets excel·lent comerciant. La última paraula que m’has ensenyat és “buirun”. Quan els comerciants no tenen clientela, o gent que es dedica només a això, surten a la porta del seu establiment i et diuen “buirun, buirun”, ben ràpid, volent dir “aquí, has de venir aquí”. Quan vaig pels teus carrers mai em sento sol, aleshores.

No sé encara perquè et tenia que venir veure. Et vaig conèixer fa un parell d’anys i no em vaig poder oblidar de tu. Tens magnetisme. Et fas imprescindible. Ets una de les potes en que es recolza el món. Sempre ha sigut així.

Amb tu, i la gent que he conegut, em deixo portar. No em fa por res. Res m’avorreix. Sempre viva, a tot arreu, sempre interessant. Quant el barber em fa esperar no és un suplici, els minuts amb tu em passen sense adonar-me’n. Cada moment és preciós amb tu, cada moment és inoblidable.

Demà me’n haig d’anar vella i bella Istanbul. Vaig a conèixer els teus familiars, arreu de Turquia i més enllà. Per tu em quedaria, però si no hagués tingut aquest impuls de voler anar endavant, no hagués arribat mai fins a tu.

Et deixo, bonica ciutat, amb l’alegria d’haver-te conegut i amb la tristesa d’haver de marxar. El teu record perdurarà en la meva memòria per sempre més.

"Efsun Adrià Istanbul"

Beginner and freak performance...

Istanbul 2.0

Hola a tots i bon any nou! Ja porto casi un mes en aquesta gran ciutat, ben allunyada de les meves terres. Estic escoltant “Hippies” que el meu amic Robin em va passar. Un parell d’alemanys van dormir a casa meva els dies de Nadal. Ells van d’Alemanya a la Xina en bici i vam poder compartir experiències i il·lusions... :D

Aquí a Istanbul he xerrat amb sis nois més que feien viatges bojos com el meu i que passaven el Nadal aquí. Istanbul sempre és ciutat de trobada, ciutat de pas i de transició. Istanbul gran monstre de ciutat a cavall entre dos móns. Gran ciutat europea, moderna i amb cultura musulmana.

En aquest temps m’he recorregut la ciutat amunt i vall, a la part asiàtica i europea. Agafo el bus i en mitja hora estic a l’altra punta de la ciutat. He pogut caminar amb tranquil·litat per molts barris diferents i he pogut tastar menjars deliciosos i variats.

Aquest més ha sigut un més de transició per mi. Cinc vegades al dia escoltant la crida oració, bells canons entre mesquites. Ja he après a no ser enganyat per hàbils comerciants i a entendre com funciona el transit boig. He après a respectar les seves costums i a gaudir de les seves bromes!

Istanbul és una ciutat extremadament segura i molt rica. La qualitat de vida és com Barcelona. L’urbanisme és molt bo i tenen la ciutat cuidada. És fàcil orientar-se o també fàcil preguntar. Amb els meus pares estàvem a l’autobús, vam preguntar per una parada i es va organitzar un debat entre cinc o sis persones de on era millor baixar.

Uns dies de descans del meu cos i la meva ment. Uns dies de internet, cuina, rentadora i lavabo propis. Uns dies de llegir, mirar pel·lícules i escriure algunes coses.

Aquest dissabte que ve reprenc la meva ruta cap al cairo. 2900km en unes set setmanes, amb algunes parades culturals i arqueològiques. Estan a la vista Ankara, Capadòcia, Antioquía, Beirut, Damasc, Petra, el Sinaí, Canal de Suez, el Cairo i Alexandria. El viatge entre aquests llocs esdevindrà desèrtic o casi i podré gaudir de llargues hores llegint i amb contacte amb la natura. Podré estar en llocs inhòspits del món només amb contacte amb el cel i la terra.

Després voldré anar a Alexandria i agafar un vaixell de càrrega amb intenció de anar a Tunísia per seguir cap a Barcelona via Algèria i Marroc. Però tot dependrà de les possibilitats i la sort que tingui i en aquell punt potser variaré el meu destí precipitadament. Com diu el Momo, company de pis alemany, per aconseguir llibertat s’ha de planificar!

El cant de les 12:20 sona ara. Avisa de la posició zenital del sol. Cants a favor d’Alà constantment ressonen pels carrers. Des de les finestres de casa meva miro el meu carreró. Ha plogut una mica, està tranquil, el dia és gris i lluminós.

Aquests cinc dies que em queden seran per comprar algunes coses per la bicicleta, resseguir mapes que em van portar els meus pares per Nadal, netejar i posar a punt la bicicleta i preparar el meu equipatge. Altre vegada nòmada, i amb molta alegria i il·lusió.

Fins aviat! :D

("Comme S'il En Pleuvaitt", Les Caméléons, Ya Basta!, 2009)

Istanbul - el Cairo 2900km