El dijous passat vaig estar escrivint l’últim post, ple de il·lusions i alegria per continuar el viatge. Però, em va passar un fet que no se si podré descriure de manera acurada. El divendres, just després de trobar-me malament pel cop calor, vaig fer una visita per la ciutat de Nova Delhi. Des d’aquell moment tot em feia sentir malament, una mena de arcades. La calor m’incomodava i em donava mal de cap. Estava saturat de veure més gent i coses noves, tenia que mirar al terra. El menjar indi em provocava rebutj, només de olorar-lo, i tenia que demanar una truita amb pa o un arròs blanc.
No sé. Tenia molt plans per endavant. Tenia concertada un sessió de meditació amb els budistes, deu dies a l’Himàlaia, a un monestir, a 2000 metres d’altitud. També tenia plans de anar un parell de setmanes a ajudar una ONG Ahmedabad, a construir escoles o el que fes falta. També tenia plans de visitar la ciutat moderna de Chandigarh i també volia veure el Taj Mahal. Volia baixar pel riu Ganges fins a la seva desembocadura, a la ciutat de Calcuta. Pensava a anar a Bangladesh, Birmània, Malàisia, Singapur, Vietnam, Laos, Cambotja i anar per la Xina el juliol i l’agost.
Una de les raons principals per acabar el meu viatge ha estat el clima. A Delhi estàvem a 40 graus i ni un sol núvol. I anàvem cap a uns mesos encara més càlids. Els països que tenia planificat m’esperaven amb sufocants temperatures o unes pluges monsòniques torrencials. El futur no se’m deparava molt agradable. Vaig mirar bitllets per anar a Australia o al nord dels Estats Units, però els bitllets eren molt cars i el pressupost se’m acabava.
Durant quatre dies vaig estar reflexionant, sobretot dins de l’hotel de Delhi. Tenia la sensació que els xacres se’m havien tancat des de la "pàjara". No volia conèixer ningú més, no volia veure res més nou, les bromes indies sobre diners em cabrejaven, tenia mal de cap, mal de panxa i la vista cansada. El viatge s’havia acabat, sens dubte, no podia pedalar ni una hora més. Les forces se’m havien acabat, i sobretot se’m havia acabat la força interior de resistència a la incertesa. La incertesa no em semblava atractiva, ja no la suportava més. La versió catalana de “se’m han tancat els xacres” és “estava fins els collons de viatjar”, i es que som de una finor... : D
Ara estic a Barcelona. Dimarts 29 de Març, després de sis mesos de viatge, 5.700 quilometres sobre la bici i més 12.000 si compto el tren Bucarest - Istanbul i l’avió Amman - Bombai. Han sigut 180 dies de viatge dels quals he dormit 30 dies a “casa meva” de Istanbul, uns 90 dies a cases de couchsurfers, 15 dies a cases d’amics, uns 15 dies en tenda de campanya, i els 30 dies restants a hotels.
M’he desplaçat sobretot en bici, però també he anat amb camioneta, tren, camió tràiler, bici sobre el taxi, remolcat per una moto, remolcat per oto-taxis de tres rodes, en ferri a Istanbul...
El meu equipatge eren la bicicleta i sis paquets més: la cistella del davant, amb les coses importants; dues bosses davant amb menjar i coses de reparar la bici; dues darrera amb la roba, el portàtil i la tenda de campanya; i un paquet amb el sac de dormir i la màrfega. La veritat és que estava molt simplificat però fer qualsevol moviment, com pujar les coses a un 4rt pis, era bastant cansat.
Bé aquest comiat del blog i del viatge, que no de mi! Ja no escriure cap més post en aquest blog, potser més endavant n’obro un altre, de un altre tema. M’agradaria molt agrair el temps que heu dedicat a llegir-lo. Em voldria disculpar per la qualitat amateur de les meves fotos i vídeos. Tampoc no sóc periodista ni escriptor, espero haver pogut explicar les coses de manera interessant i acurada.
M'acomiado del món incert que m’envoltava, de aquest blog, de aquestes aventures i ara començo una nova vida a Barcelona. Em sento el mateix ara, però sé que he après grans coses. El meu cor i el meu cap mai oblidaran les persones que he conegut i les experiències que he viscut.
Moltes gracies a tots de nou i fins una altre aventura! :D
PS: Aquest és el dinar del divendres amb la meva cosina Anna i les seves amigues. La cuina és mediterrània, jo crec que davant aquest plat vaig decidir tornar...