Sortin de Hongria... köszönöm! (gràcies!)

Ara estic a Romania. Ahir vaig creuar la frontera entre Hongria i Romania i avui he fet un dia de ruta. Esperava a avui per fer el text i el vídeo doncs em tocava dia de càmping, però, he demanat per dormir a un jardí i he acabat en el seu sofà. També amb calefacció, dutxa i just he arribat m’han invitat a quilos de carn a la brasa! (Massa bo per no explicar-ho...)

A Hongria he estat uns dotze dies, la meitat al camp i l’altre meitat a Budapest amb la Claudia, la meva germana. Crec que la bona manera de començar al blog és separant aquests dos móns, el camp i la capital. Era una cosa que sospitava i que parlant amb el Janos em va dir que ells també ho pensaven. 

Quan vaig arribar a Budapest el remor i el moviment em van sobreposar. Jo ja m’he tornat una persona campestre i, de sobte, tenir que circular per carrers de quatre carrils, soroll de les sirenes, llums de publicitat, pol·lució... Vaig necessitar un dia sencer per situar-me. Jo crec que al camp, em fixo en el 100% de les coses que passen però a la ciutat s’ha de viure diferent i costa acostumar-se. En els dos mesos de viatge que porto no havia estat a una metròpolis tant gran com Barcelona com és Budapest. 

Hem estat amb la Claudia fent el turista. M’ha agradat molt. He pogut tenir uns dies de vacances i gaudiment. (Ei! Que consti que aquest viatge és més feina del que sembla, eh! Si, si, cap dia lliure, matinar, organitzar ruta, allotjament...). Cada nit anàvem a un bar de moda diferent amb la Claudia i, a vegades, fèiem banys per les tardes. Teníem dies per caminar de punta a punta de la ciutat i dies per passar la tarda a l’hotel fent el gandul. 

Vull fer una infinita propaganda de Budapest des de aquest blog. És una ciutat bonica, amb carisma. Tenen bona arquitectura i bon menjar. Els preus són una mica més barats. És una ciutat segura i fàcil d’orientar-se. Les vistes des de Buda són espectaculars i tenen bon catàleg d’exposicions i de concerts. Ale, ale, a visitar-la!

Jajajaja. No estic comprat... bé una mica, he rebut bon acolliment per part dels hongaresos i es mereixen els més alts elogis. Ara passo al camp i, després, m’agradaria tenir algunes línies per les persones. El país és molt pla, crec que tenen muntanyes al nord però en la meva ruta no m’he elevat més que per passar una via de tren. Els camp son immensos i les carreteres rectes. A falta d’algunes autopistes, he tingut algunes carreteres molt complicades amb camions tota la estona. 

Vaig entrar per la zona del llac Balaton. Com que Hongria no té mar... (m’he dies preguntant-me com un país pot saber a on està sense la referència del mar...) tota la població va a estiuejar a un llac que fa uns 100 quilòmetres de llarg. Ara estava una mica mora doncs no era temporada, però vaig agrair el carril bici al voltant del llac. A la altre banda, entre Budapest i Debrecen hi havia més activitat. Els joves pujaven a estudiar o a viure a les ciutats i se’ls notava més urbanites. També feia que fossin més extravertits i amables.

Ah! Em queda un espai per els hongaresos! He estat pensant aquests dies que els caracteritza una humilitat especial, un silenci elegant i no incòmode, una mirada intel·ligent i tranquil·la. Són molt agradables i molt generosos. M’agradava com entenien les relacions socials, era com d’escoltar i observar i després fer alguna aportació. Ben diferent a les parrafades que fem nosaltres! Bé crec que han sigut uns bons dies per allà. Així doncs tanco el meu cinquè país. Petons a tots! 

Sortint de Eslovènia... Na zdravje! (Salut!)

Eslovènia es un país petit. Hi viuen 2 milions de persones en un territori extens, li diuen ciutats a pobles de 4.000 habitants. La capital, Ljubljana, me la vaig creuar en bicicleta en menys de 20 minuts. No agafo ninguna ràdio, algun dia una, es molt estrany tenir el dial silenciós... Fa un parell de dies vaig anar a un concert de punk, molt bo! Però era en un poblet i hi havia, al màxim, 20 persones de públic. A mi em feia una mica de pena doncs eren molt bons però no hi ha gent...

Na zdravje... jo dic “nasdravlie” i tirant... Ja veureu el vídeo, resulta que aquest cap de setmana era la festa del vi. Jo vaig treure el cap en un poble que tocaven musica tradicional, ells em van dir que m’acostés. Em van donar unes copes de vi blanc molt dolç i em van invitar a una boníssima sopa. Em van regalar la copa i jo els hi faig el tribut de posar-la en el món blog.

A Eslovènia viuen molt bé, saben molt anglès i les carreteres son bones. Hi ha una mica de problema en els joves doncs el país se’ls fa molt petit. Tot és petit aquí. Els trens tenen dos vagons i em creuo les “ciutats” en un moment. Tenen una fascinació pels estrangers, jo crec que és una frustració de que són invisibles en el món i quant em trobaven a la carretera em venien a saludar o, en les festes, tothom volia xerrar amb mi.

La primera nit vaig dormir a casa el Tomaž. Un xaval de 21 anys molt simpàtic i que es mou sempre fent autoestop (hitchhiking). M’ha promès que vindrà des de Eslovènia a Barcelona amb autoestop aquest estiu, així que igual el coneixereu. Vam posar en comú la historia de Eslovènia respecte Iugoslàvia i Catalunya respecte España. Hi havia moltes similituds tant idiomàtiques, com econòmiques, com culturals... Em va posar content que Eslovènia es pogués independitzar fa uns 15 anys i em semblava que Catalunya tenia que aconseguir el mateix. Ser per fi un país complet.

Eslovènia a part, estic en l’equador de la meva travessia a Istanbul. Porto 1850 quilòmetres dels 3700 que faré. Ara més ràpid, he! Doncs ja tinc el cos molt fort, tant els braços com les cames. Faig els quilometres com si res. Ahir se’m va trencar el ferro del portaequipatges... directe a les escombraries. Avui he comprat un parell de maletes davanteres i ja tinc el pes de la bicicleta equilibrat. Ja li he agafat el gust a cada dia dormir en un lloc diferent. Tasto tapes de persones, un sopar, una cervesa, és bonic, desitjo molt tornar-los a veure tots alguna vegada. Faig grans amics temporals.

Una altre cosa bonica és els punts que vaig unint en aquest viatge. Algú em dona una cosa i al cap de quatre dies la faig servir. La mare Tomaž hem va donar medicaments i coses per curar i segur que em seran útils d’un moment a un altre. Algú m’explica alguna cosa i jo li puc explicar al següent. Tinc la sensació d’estar cosint els països, les persones. Una cosa em porta a la altre i sempre tinc una sort altíssima.

Anava a escriure un text curt, però, per variar, m’enrotllo. Eslovènia té una gran ànima però la seva música és el silenci. Per vosaltres el vídeo.

Sortint de Itàlia... un piacere.

Itàlia. Més de 800 quilòmetres sobre la carretera. 8 dies a Torí i 13 dies en ruta. Preciós país. Ara ja el novembre se’m tira a sobre. Plou més i el sol se’n va a les 16:40, per tant ja s’ha acabat allò de començar la ruta tranquil·lament a les 11. Ara ja toca matinar.

Com és de suposar, els Couchsurfers són d’esquerres i m’he passat molts sopars parlant (escoltant) de lo desastrosa que és la política italiana i de l’odi que tenen envers a Berlusconi. El nord de Itàlia és la zona més industrialitzada i rica, la gent viu bastant bé, però l’atur i la melancolia s’està expandint rapidament.

Alguns dies plou, molts. És una pluja que et mulla al cap d’un minut, és horrorós, no fa gaire fred, però la pluja és desagradable. Jo ja m’estic “tunejant” i tinc tot l’equipament impermeable. Ahir em vaig comprar unes fundes de neoprè impermeable per les sabates. Són al·lucinants, no entra gens d’aigua i es tenen els peus calents. Jajaja, em sento preparat par submergir-me de ple dins el mar! Proteccions a part, anar en bicicleta amb pluja és pesat però possible, la ment es centra amb la ruta i el viatge passa volant.

Aquí a Itàlia he conegut grans persones. M’he passat vespres fins tard prenent birres i parlant de mil coses. A principi de la Itàlia, a la Ligúria, em van llegir el futur en un cafè turc. Entre altres coses, el cafè em preveia un viatge sense accidents ni assalts, amb problemets si i, segons el cafè, no tenia que prendre cap decisió: el camí el tenia marcat. Prou bé.

Ara sóc a Trieste, geogràficament un terreny que hauria de ser de Eslovènia ja. Tinc la frontera uns deu quilometres a la meva esquena. Demà ja em posaré de camí a Ljubljana, tot passant per les coves més profundes d’Europa, de 21km. Avui he tingut un dia de descans per passejar i per comprar algunes cosetes pel viatge. Aquesta nit surto de festa erasmus amb un brasileny que he conegut i demà toca matinar.

(Aquest text es depara llarg, m’omplo un got de cervesa, faig dos glops i segueixo.)

Per cert, si es nota alguna variació en la meva manera d’escriure és degut al llibre “Crònica del ocell que dóna corda al món” de Haruki Murakami. M’ha acompanyat tots aquests dies, el portava a la motxilla de mà i quan parava a fer un cafè o a dinar em submergia de ple en ell. Boníssim. Us el recomano als valents de 900 pàgines. Una altre cosa que m’està acompanyant aquest viatge és el grup Pink Floyd, no l’he sentit encara però em surt per totes bandes. Ah! I quan em posen Joy Division em sento com a casa. També m’ha acompanyat la pasta, com podreu veure en el minivídeo que he muntat...

El nord de Itàlia és totalment pla. Només vaig tenir que creuar els Alps Ligurians, 70 quilòmetres de pujada, dormir a la silenciosa carena i 65 quilometres de baixada (més ràpids, clar!). El resta del país és totalment pla. Ha sigut meravellós, les cames ja m’anaven soles i jo podia estar pel paisatge, en meus pensaments, escoltant la música de la radio que porto... en fi, meravellós, i sense adonar-me ja havia fet els 80 quilòmetres diaris.

El menjar italià és al·lucinant. En els forns tenen peces de pizza o focaccia i te’ls escalfen, i estan boníssims, i dinava per uns 5 euros bastants dies. Quan plovia em recompensava amb un bon dinar de menú! Ah! Haig de avisar d’una cosa, la pasta a la carbonara es fa, només, amb ous i bacon. No m’han parat de dir que el que es fa a fora és un sacrilegi.

Bé, no he volgut fer un text molt llarg... d’aquí a sis dies tornaré a escriure, Eslovènia és petita! Petons a tots i arreveure!