F.A.R.M. family

Farhad, Andrea, Reshad i Matthieu! Que grans! Estic una setmana de parada a Torí i m'estan tractant com un més de la família! Mil gracies per aquests dies: bojos, indeterminats, tranquils, reflexius, plujosos i culinaris. :D

Plannig!

 (Barcelona-Montepellier-Turin. 1.010 km)

(Turin-Trieste. 530 km)

(Trieste-Budapest. 550 km)

Ja fet!

-------------------------------------------------------------------------------------------------

(Budapest-Bucarest. 920 km)

(Bucarest-Estambul. 660 km)

Total 3.670 km!!!

Sortint de França... arrevoire!

Ara hauré de resumir dues setmanes per França en un A4… Ho explicaré de manera cronològica però espero que no es faci avorrit… allà va la segona entrada! Istanbul trip!

La meva entrada a França va ser pel coll del Pertús que em va saludar amb una pluja fina però constant, algo em deia que quant surtis dels Pirineus s’acabaria. I va ser ràpid, amb una emocionant hora de baixada vaig arribar a la Catalunya nord. Un tros de planícia infinita.

Pujant per la costa vaig passar per milers de poblacions turístiques desèrtiques. Unes platges quilomètriques i passava entre les llacunes i el mar. Epicentre mundial del kitesurf! Doncs un cop vaig arribar a Leucate, a casa l’Annick, va caure un xàfec immens, i va seguir el dia següent, i feia vents de 120 per hora. Crec que vau tenir algo semblant per allà baix... Doncs em va tocar fer bondat i no sortir de casa en dos dies.

Incís atemporal: ja he pesat el meu equipatge i la bici... La bicicleta pesa uns 20 quilos, l’equipatge uns 25 i jo uns 85. Així que tampoc porto tant i el que em fa més pes es el meu propi cos! Això si, tinc una fixació de deixar anant “lastre” en lo possible.

Quant encara plovia, uns paletes em van portar amb la seva furgoneta fins a Narbona i, el dia següent, ja feia sol! El parell de dies que vaig fer fins a Montpeller, preciosos, tot de vinyes i mes vinyes i un paisatge romà al·lucinant. M’agrada pensar que els romans veien casi el mateix.

Algo que m’ha agradat de França són les carreteres comarcals franquejades per plataners. Sempre m’imagino els carruatges anant per aquelles autopistes antigues. Sempre han tingut el país "por todo lo alto" aquests francesos! Ah! I a vegades em posen un carril bici meravellós entre pobles.

A Pezenas i a Montpeller em van fer esperar les amfitriones. Però a Montpeller va arribar 3 hores després i sort de la veïna de dalt que em va insistir en pujar. Després de mirar mapes i xerrar una estona em van dir: Vine! Vam baixar al jardí i em van ensenyar una dutxa exterior amb aigua a 40 graus natural i sulfurosa. Feia estona que desitjava una dutxa i m’hi vaig ficar sense dubtar! Oh! Quina sensació més japonesa, aigua calenta en un jardí al vespre... deliciós!

Després de Montpeller, de camí cap a Marsella, vaig fer parada a Beauvoisin. Un poblet preciós al sud de Nimes (tothom deia, no vagis a Nimes que es molt lleig! Jajaja, tothom). I amb l’amfitrió vam pujar al castell i vam veure la posta de sol amb unes birretes.  El dia següent em va insistir que anés al seu parc natural, vam pujar la bici al cotxe i vam anar, d’allar vaig començar la ruta i va ser dels millors dies de ruta. Sense cotxes, tot ocellets... llàstima del fort Mistral que em venia de cara! Però ens vam reconciliar amb ell el dia següent, que m’empentava cap al sud. És la primera part del vídeo, que bonica la Camargue!

Va ser el primer dia que feia 80 quilòmetres i vaig poder veure una bona exposició de fotos sobre animals al quilòmetre 60! En aquella maleïda recta de 30 quilòmetres era un avorriment i els cotxes estaven bojos, vaig arribar a veure un triple avançament, pel voral contrari.

El dia següent vaig fer la ruta d'hora i vaig tenir tot el dia lliure per Marsella amb la Soud. Vam baixar a veure la costa de les Calonges, grans penya-segats que trencaven contra el mar, paisatge sublim. Unes vistes entre l’abismo de Elm i la serralada de Montserrat. Vam fer deu ni do quilometres caminant (lo que em faltava!). A la tarda ella em va dir d’anar a la Unité d’Habitation de Le Corbusier. Tot gratis! Jo li vaig fer una classe magistral d’arquitectura i ella em va invitar a un cafè a un bar al propi edifici (el segon trosset de vídeo es des de el bar!). Hi havia un carreró intern i només hi havia despatxos d’arquitectura, jajaja, que frikis que som! La coberta de la Unité insuperable de bonica.

I ja per anar acabant m’he encarat un parell de dies contra les infinites muntanyes i muntanyetes de la Provença. El clima mes fred i el temps mes nuvolós. Han sigut dos dies romàntics, de reflexió, les cames ja manaven soles. Vaig dormir a la tenda a mig camí i va caure un xàfec i la tenda ho va aguantar tot! :D

I ahir vaig superar-me a mi mateix fent 85 kilòmetres per la Costa Blava. Realment valia la pena! Em vaig desviar per la costa i unes roques molt vermelles i el mediterrani aquí sembla d’un blau molt fosc i brillant. Es l’ultima part del vídeo i “no hace falta decir nada mas”, ja ho veureu lo bonic que és. Desprès d’aquesta costa vaig baixar de cap a Canes i totes les poblacions de platges infinites. Vaig fer tots els passejos marítims per carril bici i m’encantava veure tanta gent. Tothom banyant-se, en biquini... A on estic! M’agrada Canes i Niça. I aquí estic a Niça disposat a fer una altre gran ruta cap a Itàlia!

Sortint de Catalunya... la bandera cau.

Doncs si.... Avui he sortit de Vilafreser i pocs quilòmetres després m’he adonat que la bandera catalana que hem van regalar els de La Mansion, uns amics, ha caigut. 5 dies ha durat, ironies que cau just quant creuaré la frontera amb França! Encara hem queden les banderes bici-pirata i la roja! Potser ha caigut també degut a que un xaval de Girona casi m’ha convençut de la poca força de l’independentisme...

A canvi hem va donar una classe magistral del ska al reggae i ara estic escoltant “Tommy Mccook & The Supersonics” al mig del bosc gracies a ell! M’he anat uns metres de la tenda, són les cinc de la tarda i tocava molt el sol, i estic amb el portàtil escrivint això sota un arbre. :D

Banderes a part porto uns 190km que m’estan començant a entrenar la musculatura adequada per ja fer uns 100km al dia. De moment m’ho prenc en calma i faig uns 40 al dia. Avui n’he fet 50 i estic fresc com una rosa. Volia fer pocs quilometres per no forçar el cos. Ja vaig tenir problemes el primer i el segon dia que vaig fer 46 i 40 i hem va agafar molt mal cos i un cansament infinit. La segona nit vaig estar a casa la Míriam (gracies de nou!) i entre el llit de matrimoni, la dutxa i el meravellós arròs amb patata i pastanaga, hem vaig quedar com nou.

El dia següent ja arribava a Girona al migdia i vaig anar directe al Decathlon a comprar-me una funda de gelatina pel seient, jo no podia fer mes quilometres amb un seient com el que tinc. Vull una butaca per seient! Ahir i avui ja anava més còmode i tenia aquest problema resolt.

En quant a la ruta en si, he anat per la N-II casi tot el trajecte i és pesat perquè esta plena de camions. Tot i això gaudia de casi dos metres de voral que casi era un carril només per mi! Ara a França tinc previst agafar rutes més alternatives i la mar de asfaltades. A veure si tinc sort!

Per anar acabant faré una mica d’explicació dels llocs a on he dormit i la gent amb qui he estat. Hi ha el tipus A que és acampar al mig de la muntanya, que comporta que la meva casa no mesura més de un metro d’alçada i fer-me els àpats i infusions en un fogonet. Té maco que estic a l’aire lliure, és més introvertit i estic amb més contacte amb la naturalesa (inclòs mosques i formigues!).

El lloc tipus B és gracies al Couch Surfing, que és una associació web en la qual es posen en contacte gent que deixa el seu sofà gratis i gent que el busca. S’ha de dir que en els tres dies he dormit en llit de matrimoni! Jejeje. És bonic perquè amb la gent amb la que estàs sopes amb ells, dones una volta pel seu poble o fas una cervesa. Són com amistats esporàdiques i entranyables. Jo no aconseguia invitar a sopar o a dinar i la meva manera de poder col•laborar era fregant els plats. Jajajaja em convertiré en el fregaplats de mig Europa, sort que m’agrada! :D

Volia agrair la seva acollida a la Míriam d’Hostalric. També a la Marta, el Albert, a la Almudena, a la Celeseste i el Guillem amb els qui vaig passar 28 hores a Girona marevelloses. També a l’Emma de Vilafreser.

Us deixo un minut explicatiu de a on he plantat la tenda avui, a 2km de la Jonquera. Adéu!

punto de libro de mis coinquilinas!

grácias zsuzsa y blanca!

sortint de Brasil...

Volia fer un sortint de brasil. Aquest gran (gegant país) que m’ha acollit durant 4 setmanes. Han estat unes vacances meravelloses. Puc dir que en tant de temps no m’he avorrit ni un moment. La veritat es que no ser per on començar...

Començaré pels primers dies (com es degut). Vam fer uns dies a Rio de Janeiro. Ciutat immensa, preciosa, té “morros” que son turons molt verticals per tota la ciutat, així, els barris s’infiltren entre aquests morros com si de rierols es tractés. Rio té molta costa i la zona nord i centre està més orientada al port industrial, al aeroport i hi ha alguns clubs amb velers, que estan més arrecerats. La zona sud està formada per tres grans (molt grans) platges que són Copacabana, Ipanema i Barra (a la altra banda de les muntanyes. Tot preciós. Puges a una muntanyeta i veus sempre tota les altres bandes de la ciutat.

Després del rollo urbanístic, jejeje. Parlaré del menjar. M’agrada el sistema que tenen a tot brasil de prendre cerveses amb els amics. Sempre hi ha una botella de 600 ml (més fluixa que les de aquí) i tothom té un gotet. Et vas servint, veus, demanes més. Si no hi ha els “chop” que són canyes també bones. A les empanadilles grans els hi diuen “pastel” i posen gambes ("camarón", volando voy!) o carn o formatge o super gambes, o mil coses mes. Delicioses.

També una cosa bona que hi ha al Brasil és sistema de menjar “rodijo”. Que pot ser de carn, pizzes o de lo que es vulgui. Tu pagues un fixa i no paren de sortir cambrers de la cuina i tu pots agafar lo que vulguis de les safates. També hi ha el sistema per pes. Que hi ha un bufet i agafes el que vulguis i després pagues el pes. A part de estratègies d’agafar menjar car, bo i que pesés poc (ex: peix), sempre m’emocionava i agafava de tot una mica que feia un plat monstre.

Faré unes breus descripcions de Brasília i Sao Paulo i ho deixaré amb mil coses mes explicar. Vaig agafar un autobús de sis hores entre Rio de Janeiro i Sao Paulo. En el viatge s’anava per una carretera que nosaltres diríem nacional i els paisatges eren els mateixos morros de Rio tot molt verd i quan excavaven la muntanya era feta d’argila roja i feia un contrast bonic. Com que no tenen xarxa de trens, la majoria d’autobusos són de qualitat i molt amples i còmodes.

Sao Paulo. Vaig estar quatre dies i al primer dia ja havia fet tot el turista que podia fer. Ciutat immensa, desmesurada, la sensació és de les ciutats futuristes “cutres” com de Blade Runner o el Quinto Elemento. La ciutat és rica, més que el resta de brasil, i els serveis funcionen molt bé. Jeje excepte la única oficina de turisme que tenia que entrar a un bar, pujar al primer pis i allà hi havia un noi que no sabia res! Jajaja surrealista. Crec que haig de tornar a Sao Paulo però coneixent algú i així hem mouré amb més gràcia i segur que té un doble forro meravellós.

I ja per acabar Brasília, el campament base i casa de la família del Marçal. Brasília és un oasis al mig del desert. Desert total (bé, mata). Fa 30 graus sempre i una humitat que estava en el 10%. És una ciutat administrativa. Només hi han funcionaris del estat i la gent que treballa per aquests funcionaris del estat. És una mica xocant la divisió forta que hi ha. Jo per caminar o agafar l’autobús ja feia coses rares per els funcionaris, que van en cotxe tot el dia. És una ciutat estranya. Tot i això he conegut gent meravellosa i he estat acollit com un ambaixador. Jajaja.

Moltes gràcies Brasil!