Aquí s’acaba el viatge, i el blog.

El dijous passat vaig estar escrivint l’últim post, ple de il·lusions i alegria per continuar el viatge. Però, em va passar un fet que no se si podré descriure de manera acurada. El divendres, just després de trobar-me malament pel cop calor, vaig fer una visita per la ciutat de Nova Delhi. Des d’aquell moment tot em feia sentir malament, una mena de arcades. La calor m’incomodava i em donava mal de cap. Estava saturat de veure més gent i coses noves, tenia que mirar al terra. El menjar indi em provocava rebutj, només de olorar-lo, i tenia que demanar una truita amb pa o un arròs blanc.

No sé. Tenia molt plans per endavant. Tenia concertada un sessió de meditació amb els budistes, deu dies a l’Himàlaia, a un monestir, a 2000 metres d’altitud. També tenia plans de anar un parell de setmanes a ajudar una ONG Ahmedabad, a construir escoles o el que fes falta. També tenia plans de visitar la ciutat moderna de Chandigarh i també volia veure el Taj Mahal. Volia baixar pel riu Ganges fins a la seva desembocadura, a la ciutat de Calcuta. Pensava a anar a Bangladesh, Birmània, Malàisia, Singapur, Vietnam, Laos, Cambotja i anar per la Xina el juliol i l’agost.

Una de les raons principals per acabar el meu viatge ha estat el clima. A Delhi estàvem a 40 graus i ni un sol núvol. I anàvem cap a uns mesos encara més càlids. Els països que tenia planificat m’esperaven amb sufocants temperatures o unes pluges monsòniques torrencials. El futur no se’m deparava molt agradable. Vaig mirar bitllets per anar a Australia o al nord dels Estats Units, però els bitllets eren molt cars i el pressupost se’m acabava.

Durant quatre dies vaig estar reflexionant, sobretot dins de l’hotel de Delhi. Tenia la sensació que els xacres se’m havien tancat des de la "pàjara". No volia conèixer ningú més, no volia veure res més nou, les bromes indies sobre diners em cabrejaven, tenia mal de cap, mal de panxa i la vista cansada. El viatge s’havia acabat, sens dubte, no podia pedalar ni una hora més. Les forces se’m havien acabat, i sobretot se’m havia acabat la força interior de resistència a la incertesa. La incertesa no em semblava atractiva, ja no la suportava més. La versió catalana de “se’m han tancat els xacres” és “estava fins els collons de viatjar”, i es que som de una finor... : D

Ara estic a Barcelona. Dimarts 29 de Març, després de sis mesos de viatge, 5.700 quilometres sobre la bici i més 12.000 si compto el tren Bucarest - Istanbul i l’avió Amman - Bombai. Han sigut 180 dies de viatge dels quals he dormit 30 dies a “casa meva” de Istanbul, uns 90 dies a cases de couchsurfers, 15 dies a cases d’amics, uns 15 dies en tenda de campanya, i els 30 dies restants a hotels.

M’he desplaçat sobretot en bici, però també he anat amb camioneta, tren, camió tràiler, bici sobre el taxi, remolcat per una moto, remolcat per oto-taxis de tres rodes, en ferri a Istanbul...

El meu equipatge eren la bicicleta i sis paquets més: la cistella del davant, amb les coses importants; dues bosses davant amb menjar i coses de reparar la bici; dues darrera amb la roba, el portàtil i la tenda de campanya; i un paquet amb el sac de dormir i la màrfega. La veritat és que estava molt simplificat però fer qualsevol moviment, com pujar les coses a un 4rt pis,  era bastant cansat.

Bé aquest comiat del blog i del viatge, que no de mi! Ja no escriure cap més post en aquest blog, potser més endavant n’obro un altre, de un altre tema. M’agradaria molt agrair el temps que heu dedicat a llegir-lo. Em voldria disculpar per la qualitat amateur de les meves fotos i vídeos. Tampoc no sóc periodista ni escriptor, espero haver pogut explicar les coses de manera interessant i acurada.

M'acomiado del món incert que m’envoltava, de aquest blog, de aquestes aventures i ara començo una nova vida a Barcelona. Em sento el mateix ara, però sé que he après grans coses. El meu cor i el meu cap mai oblidaran les persones que he conegut i les experiències que he viscut.

Moltes gracies a tots de nou i fins una altre aventura! :D

PS: Aquest és el dinar del divendres amb la meva cosina Anna i les seves amigues. La cuina és mediterrània, jo crec que davant aquest plat vaig decidir tornar...

Video a Himatnagar...

Sortint de Gujarat i Rajastan... “Bike Museum”!

Hola de nou tots. Han sigut dues setmanes molt intenses. A la india no hi ha moment de repòs, només quan dorms. He titulat aquest post “Bike Museum” doncs és el que vaig escriure a la meva bici poc després d’entrar al Gujarat. Ho vaig fer doncs jo i la meva bici s’han convertit en un espectacle ambulant. Només parava a fer un te indi, te amb llet i gingebre, i en 10 segons tenia vint homes envoltant la meva bici, observant-la i comentant. Per suposat que no era per robar-me-la, tenen una deessa hindú molt violenta amb caps tallats per collar. Miraven la bici per pura curiositat, pur gaudir de veure coses noves.

Al principi és molt incòmode sentir-se tant observat. Quan prenia el meu esmorzar o dinar, en un bar de carretera, tenia clavades totes les mirades sobre mi, vint o trenta i fins i tot tenien la poca vergonya de plantar-se enfront meu. He tingut un gran entrenament per si en el futur haig de parlar en públic. Una manera de torna’ls-hi la jugada era començar a fer-los fotos, veureu algunes al vídeo. Tots els dies eren així i només tenia uns moments de intimitat si em parava al bell mig del camp. Els bars de carretera els hi diuen “Hotel” i el primer dia em vaig estressar preguntant si tenien habitació, al cap de deu intents vaig descobrir que tenia que anar a una “Guest House”.

La Lilit, una dona d'Armènia casada amb un indi, em va fer una bona llista dels plats digeribles, per poc picants, per a occidentals. El basic es el “dal-rice” que és com unes llenties o mongetes amb arròs. Per rebaixar el picant tinc el costum demanar deu pans “chapati” i així puc assaborir l’àpat. O el  “veg. pulab” que és un arròs amb vegetals passable. I si encara tinc gana puc prendre “rafti” que és iogurt amb picants, sempre rebaixant amb pa. No es pot dir que gaudeixi dels menjars aquí, a la India, els sabors són bons però la intensitat és massa. Coses greus per un català com jo és l'aigua gasosa amb sal o l’arròs amb curri amb algun producte dolç.

Per bé que no tot han sigut penúries. He celebrat amb una família rural el “Holi”, que és festa nacional, es celebra la entrada de la primavera amb balls i fogueres durant la nit. Es fan grans festes davant de les cases de la gent que s’ha casat aquest any o que ha tingut un fill. La festa es superior si el fill es mascle, ah, tradicions... El dia següent de “Holi” és el dia dels colors, quan tot el país, persones de zero a cent anys, es tiren al carrer a llançar-se aigua tintada i tothom acaba semblant uns hippies!

Ara m’he recordat de quan miràvem a unes noies que celebraven el nounat, em giro un moment, i quan torno a mirar tinc a vint-i-cinc noies demanant-me que ballés amb elles! Jajaja. A ballar s’ha dit!

Incís tècnic, a la india està prohibit fer ecografies per saber el sexe del fill, us podeu imaginar perquè. Una filla està mal vista, considerada mala sort, per moltes de les castes baixes. Està totalment prohibit per llei que la família de la promesa pagui un dot a la del marit. Està penat en presó. A la india la població fèmina és del 40%, degut a llargs anys de despropòsits. Ara la tendència és a igualar-se. Em sorprèn com el govern democràtic té valors molt més avançats que els de la pròpia població.

Volia fer un descans de la intensitat india parlant del deliciós llibre que m’acabo de llegir: “Cartes des de Birmània” de la nobel de la pau Aung San Suu Kye. En aquest post he agafat el seu estil d’escriure: descriptiu i respectuós. No sabia que se m’enganxin tant les maneres d’escriure! Per bé que també semblo el Zelig, quan estic amb gent adinerada, alço el cap, i quan estic amb gent més pobre, parlo amb els seus gestos.

Aquest llibre me’l va donar una arquitecta sevillana que vaig trobar a Ahmedabad, la capital de Gujarat. Ella anava a començar un treball amb Arquitectes sense Fronteres de Australia i la vaig acompanyar. Va ser un dels dies més intensos i satisfactoris de la meva vida. Em vaig passar tot el dia sota el sol ajudant a construir una guarderia i una escola. Al matí, a fer palades per anivellar el terreny; al migdia omplir cents de botelles amb els xavals del “slum”, barri de barraques, i al vespre, aixecar la escola amb tubs de reixa amb pedres dins. Arquitectes europeus sense futur, queda tot el segon i el tercer món per construir, només cal que us mogueu.

I ara acabaré aquest post amb una historia menys bonica. Tot el que us he explicat va passar en el Gujarat, al Rajastan només vaig pedalar un dia, 100 quilòmetres. Em va agafar una xoc de calor degut als 40 graus que em queien a sobre. Em vaig posar greument malalt durant dos dies, amb grans diarrees, insensibilitat a les mans, fred, tremolors i sense poder aixecar-me del llit. Els meus grans amics Kalpesh i Hiren van fer 100 quilòmetres amb cotxe, amb un metge amic de la família, i em van portar a l’hospital. I el que és millor, vaig tenir una mà amiga i un humor tant necessaris com els medicaments que m’he tingut que prendre.

Ara escric aquest post des de Nova Delhi, 700 quilòmetres més al nord. Després de tres dies de repòs puc escriure que em trobo molt millor. Estaré en un hotel aquests dies replantejant-me les rutes i les dates d’aquest viatge. Fins aviat! :D

("Char Baj Gayi", banda sonora de F.A.L.T.U, 2011)

Sortint de Maharastra, Índia... Beautiful people de Bombai!

No sabia com titular aquest post. M’han vingut al cap “Beautiful people” i “País de bojos”. País de bojos en el bon sentint de la paraula. País amb milers i milers de persones a tot arreu. A Istanbul vaig estar fascinat amb la superpoblació. Res comparat amb Índia.

En les properes setmanes faré posts de cada regió que creui per la Índia. M’han dit que és un país de molts colors diferents, equivalent a la nostra Unió. Bombai és la capital de la regió de Maharastra. M’he passat set dies a la capital i dos en ruta. Els primers quatre dies vaig tenir un xoc i no vaig fer casi res. Estava estorat per la immensitat de la ciutat, per veure desenes de persones per segon, per la calor de 35 graus i sol vertical, pels mosquits a la nit, pel menjar super picant i a vegades dolç-salat, pels colors, per les olors, pels clàxons cada moment i també per la vida dels professionals dels medis de comunicació: cada dia de festa.

Al cap d’uns dies he anat agafant el país per les rendes. Fa calor però es suportable i ja m’he acostumat de la manera de fer dels indis. Aquests dies en bici m’ha impressionat com, quan paro un momentet per esmorzar, s’acumulen 20 persones a mirar la meva bicicleta. He decidit que sóc un museu ambulant de “noves tecnologies”.

Un amic que vaig fer a Jordània, el geociclista Mark, em va dir que em sentiria atabalat per la gent aquí. Tot el contrari, cadascú va a la seva i són molt respectuosos. A Bombai em van venir a demanar diners una persona per dia que, estadísticament, significa el 0,01% de la gent que em creuava. La gent parla amb anglès i em saluden amablement, no són mafiosos (en el sentit de voler diners) com en els països àrabs.

A la ciutat de Bombai hi ha una extensa “casta” de gent que treballen en els medis de comunicació. Centenars de directors i directorets, artistes, actors, músics, ballarins... Hi ha un boom econòmic. Produeixen 300 pel·lícules a l’any, tres vegades les que es fan a Hollywood, i ara estan començant a fer pel·lícules modernes. Crec que d’aquí a 5 anys ens vindrà una onada de cinema indi de qualitat i interessant. La noia que m’ha acollit una setmana és directora de anuncis i treballa de onze del matí a vuit o nou del vespre. Després surt de festa a on es troba amb la resta de “creatius”.

Em puc sentir orgullós de fer-me amic de un director de cine que acaba de gravar el seu primer llarg metratge. Serà una pel·lícula per adolescents i ja li han encarregat una altre per setembre. Em va deixar al·lucinat abans d’ahir quan em va oferir diners en el cas que no pogués arribar a la meva destinació. La veritat és que em sentia un cutre envoltat de tanta gent al·lucinant.

Ahir vaig emprendre el meu viatge cap al nord, cap un monestir budista a Dharamsala. Vaig tenir la sort de estar parlant llargament amb un geociclista indi que em vaig trobar per Bombai. Em va donar mil recomanacions i la millor és que em va informar que els monestirs hinduistes i sikhs tenen llocs per dormir. Ahir em vaig desesperar perquè tots els hotels estaven plens, vaig trobar un petit monestir arran de la carretera i vaig preguntar si podia dormir allà. Va ser un dels millors dies del meu viatge. Em vaig fer una dutxa fresca amb la mànega. Vaig estar llegint envoltat de silenci. A les set vam fer un ritual a la deessa del monestir, els cinc que hi érem i em van fer tocar la campana,per un plat d’arròs el que faci falta! :D Després em van invitar a un abundant sopar i vaig dormir fresquet sota el porxo net del temple... :D 

Primer tram India refinat

-Dos setmanes fins a Udaipur.

-Despres agafare un tren i estare tres dies a Nova Delhi amb la meva cosina.

-Dos setmanes mes fins a Dharamsala, capital del govern tibeta al exili. 

-Deu dies de meditacio budista a 2.000 metres d'altitud. I despres? Ja vorem!

Principals enemics en aquest tram::

-Mosquits amb mes o menys malalties.

-Calor de 20 a 40 graus

-Carreteres molt transitades i amb polucio. 

-Ah! No hi han lladres a la India pero si micos lladres, i molt xungos!

Ruta India 3.1

Bombai, Nova Dehli, Chandighar i Dharamsala. 2000 quilometres.

Sortint de Jordània... país hostil.

Ara ja toca fer un post de Jordània. Segurament és el post que em costarà més doncs no he pogut percebre una imatge clara i homogènia del país. He tingut dies molt diferents i la gent d’allà és molt imprevisible. Jo crec que aquest país no té una cultura “jordana”, és un terreny de pas des de fa segles, l’estat va ser traçat per Winston Churchill cap els anys trenta al Cairo.

La població jordana està formada per un 70% de palestins: uns de la primera fornada, dels anys quaranta, més instal·lats socialment i políticament passius, i les fornades dels vuitantes i norantes, que són més pobres i marginats. L’altra població són els “jordans” beduins i els jordans “grangers”. Els últims anys han vingut els iraquians rics, degut a la guerra, i han donat un gran impuls econòmic al país. Els iraquians pobres van anar cap a Síria...

El tema que m’ha impressionat d’aquest país, i a l’Egipte deu ser més bestia, és el sistema econòmic que regeix les petites compres. La qüestió es que res té un valor adjudicat i precís. Literalment. Entres en un supermercat i cap producte té preu... Aleshores sempre has d’estar al aguait que no et cobrin massa. Massa em refereixo de 1,60 euros a 4 euros i es queden tan panxos... Per mi és una manera odiosa d’anar a comprar, sempre t’has de posar en guàrdia, en tensió, lluitar i quan surts de la tenda sempre et sents estafat. Un trajecte amb taxi pot costar entre 0,5 i 7 euros, un hotel em deia 20 i jo deia 12 i deien “d’acord” (fa dos segons em robaves 8 euros?), sempre en lluita, m’enfadava de veritat. Ja us podeu imaginar!

Parlant amb una ciclista suïssa, ella em va dir que tant com et timen et regalen la compra. I es veritat. Amics meus van aconseguir que dinés gratis un bufet lliure de 12 euros, tomàquets regalats, caixa de la bici que valia 10 euros de sobte res... mai se sap! Tothom fuma i es nota un estrés acumulat bastant desgradable...

Volia fer una petita descripció de com es vivien les revolucions de Egipte i Líbia des de Jordània, país àrab i agermanat amb aquests. Tots estaven en contra de Mubarak i de Gadafi. Del primer deien que era un “billonari lladre” i del segon deien que no era “musulmà”. Dir que no és musulmà és dels més grans insults i a més els permet atacar-lo en defensa del “poble musulmà”, segons el Corà.

Vaig estar uns dies a la capital Amman a casa d’uns amics. Aquest va comentar una de les tesis més lúcides que he sentit últimament, que comparteixo plenament i que crec que serà la raó de que les revolucions àrabs no acabin... Deia que els joves tenen estudis, o tenen que deixar la carrera a mitges pel preu elevat; que tenen uns treballs molt mal pagats; que no els permet comprar un cotxe i una casa; que si no tenen aquestes coses no poden buscar muller, casar-se i fer una família, i, per acabar, no poden estar amb noies fins que no es casin. En definitiva estan en un impàs i no sembla que puguin arrancar. Impotència i frustració amb internet és la flama d’aquestes revolucions.

Lligat a aquest tema, en el país no hi ha manera de tenir oci. No hi ha bars, només per prendre te; no hi ha alcohol; no es pot ni parlar amb noies; el camp és un desert i no hi ha cinemes ni cap altre activitat. Amb els meus amics jordans lo únic que fèiem era seure'ns a un banc i fumar cigars, deixar passar el temps, no hi havia res més a fer. He estat tres setmanes a Jordània i no he pogut parlar amb cap dona, cap, estan segrestades a casa seva i molt controlades pels marits. Vaig estar un vespre a casa un couchsurfer a Jerash i la seva dona no va sortit ni a saludar-me, estàvem en dos menjador separats i totalment independents. El marit anava d’una banda a l’altre... vida molt estranya i trista sense dones.

Drames a part, m’han passat dos coses curioses a Jordània. La primera nit vaig arribar a la ciutat universitària d'Írbid i vaig anar a parar al barri de estudiants de Malàisia, al sud-est asiàtic. Vaig menjar els seus àpats, vam anar als seus bars i parlar del seu país... Resulta que com el seu país és musulmà hi ha una connexió forta entre els dos països. Aquests nois malaisis eren musulmans cultes i un em va fer una conferencia magistral del bé de l’islam i la saviesa de Mahoma, per acabar em va comprar un Corà de dos quilos... Vaig aprendre molt aquell dia i em fa ganes anar a visitar Malàisia! Qui sap si arribaré...

L’altra cosa curiosa és que m’he trobat molts ciclistes viatjadors a Jordània. Nois francesos, belgues, australians, el meu amic Mark de Òxford, parelles de Nova Zelanda, França i Portugal i una senyora gran suïssa. La raó és que ningú no vol anar a Israel, el seu segell t’impossibilita entrar a desenes de països, i menys creuar Iraq. Així que és un embut entre Africà i Àsia.

El menjar és igual que el paisatge: desèrtic i monòton. No és cap meravella. M’he passat tres setmanes menjant exactament: humus amb pa (i falafel si tinc sort, tot i que és humus cuinat diferent), enciam i tomàquets, pasta amb tomàquet i taronges. Absolutament rés més. Estava cansat de l’humus i em feia unes indigestions...

El paisatge és bonic. M’han emocionat els deserts de Wadi Rum i de Petra. Roques vermell i tallades amb mestria per la sorra i el vent. Els corals de sal del Mar Mort i al Mar Roig vaig poder fer busseig i veure peixos i corals de mil colors. Al parc natural de Dana vaig dormir en un poblet al mig d’un penya-segat, 500 metres amunt i 500 metres a baix, espectacular. Si, el que més m’ha agradat de Jordània és el paisatge i el clima. M’ha impactat caminar sis hores pel desert sol i banyar-me en el mar mort, curant-me les ferides i els músculs. El meu viatge es va acabar a Aqaba i el sol es va pondre al mar roig, jo fumava una pipa d’aigua i pensava, descansava i somreia. Inoblidable. 

Aleshores, perquè li dic país hostil? La frase no és meva, me la va dir un xaval que esperava autoestop després que li tiressin pedres i lo volguessin cobrar per agafar-lo... I tenia raó. A mi també m’han tirat pedres, els nens es posaven davant la bici, l’estrès d’anar a comprar... Els cotxes no saben conduir. no com a Romania o Turquia que conduïen com bojos però amb precisió, simplement feien moviments rars i sense sentit, ah!, i anaven pel carril contrari quan s’avorrien...

Què m’ha agradat? M’ha agradat aquesta sensació de buidor interior i exterior, aquesta manera de deixar la teva anima al buit i, aleshores, surts com nou, surts net i surts renovat. M’he quedat amb l’ànima pura, la ment en blanc i el cos sà, a més he deixat de fumar! Maleïdes pujades! M’ha canviat aquest país i no per el que té sinó pel que no té. No té oci, no té soroll, no té avarícia. És això, és una maquina de fer el buit, emocionant tres setmanes, però no podria estar més temps allà.

("Comincia Adesso", 99 Posse, La vida que vendra)