Heus aquí una nova entrada al blog. Just he arribat a Síria, he creuat la frontera cap a les 3 de la tarda i no he tingut cap problema tot i no tenir visat. Un gran somriure i parlar de futbol és el millor passaport...
A Turquia son molt fans del futbol, segueixen totalment la lliga espanyola, inclòs la segona divisió, i ha sigut un bon tema de conversa amb gent que m’he trobat a la carretera. Jo era del “Barça” i del “Besiktas” i el debat començava així.
Volia començar aquest post amb la frase “i Mahoma va triomfar dient que es té que ajudar els viatgers...”. En realitat no és del tot cert, doncs no tothom m’ha tractat perfecte, però he tingut grans ajudes i molta gent em volia fer petits regals. He après molt dels turcs. He après a pagar tot el menjar i altres coses a la persona invitada i que els diners no són un límit sinó un mitjà cap a la generositat.
Recordo estar en una gasolinera menjant el meu “Happy meal de ruta” que consisteix en iogurt amb cereals... Això és una recomanació del meu amic George, viatger de Chicago de 60 anys, així l’estomac treballa poc i estalvio diners. Em va sortir la encarregada amb un parell de pastes salades i un té, tot gratis. Venint de la racana societat catalana, cada regal és un món per a mi.
A part de la trenca cames geografia turca, a la carretera hi havia unes situacions que em molestaven molt: els comerciants, els gossos i els nens. Tots són molt empallegosos i una vegada els enviava el carajo ells seguien insistint. Els comerciants no entenen un “no” per resposta. Un home d’Adana em deixa anar “Que no t’agrada la gent turca?”, em vaig parar i li vaig dir, enfadat, “a veure, no m’agrada que em segueixis, jo decideixo quan vull comprar algo, no tu”. Es va acabar la conversa.
Els gossos tenen una infinita afició per les bicis. Venien corrent des de l’altra punta de la vall i em seguien uns bons quilòmetres. Bordaven i eren uns gossos grans, em tenien fart. Si enganxava una baixada els deixava endarrere, però si em toca una pujada...
Els nens són molt pesat i mal educats. Al centre de Turquia només deien “money, money”, a les altres regions em saludaven amb un característic “jelooo”... Tenia que estar al aguait perquè em volia robar qualsevol coseta que poguessin. A un poble perifèric d’Ankara anava a menjar un kebab i tenia a deu xavals dissimulant prop de la bici, ni hablar, pillo la bici i a fer 5 quilometres més.
Haig de dir a favor del poble turc que quan els xavals entren a la adolescència es converteixen en gent molt maca, i als vint i pico, millors. M’ha sorprès com a partir dels 20 anys ja es consideren “homes” i van ben vestits i fan plans de gent gran. Jo, al costat dels meus amics en americana i corbata, donava bastanta pena... jajaja.
Parlaré una mica de la geografia a Turquia. Segurament és el país que m’ha costat més. En els 1100 quilòmetres que he fet només hauré fet uns 100 quilòmetres en pla. El resta eren milers de turonets, turons i muntanyes, a més les carreteres la fan bastant verticals, així que tenia que posar la primera: baixar de la bici i arrossegar-la cap amunt. Tot i això, totes les carreteres tenen dos carrils per banda i un vorals de uns 2 metres, així que no tenia cap perill pels camions.
Al cap d’una setmana em sentia exhaust i notava que hi havia algo a la bici o en mi que no tirava. Potser massa pes amb els 4 o 5 llibres i altres gadjets, potser la grassa de la cadena, potser el fred, potser que ara fumo, potser el material de les carreteres... A mig viatge vaig descobrir l’error garrafal, a Turquia fan servir un altre sistema mètric de pressió de les rodes, anaven un 40% desinflades! Un cop les vaig inflar bé vaig tornar a anar com un coet! :D
Em vaig assabentar gràcies al meu amic Juan, que vaig conèixer a la Capadòcia. Ell es de Barcelona i viatge amb la seva novia amb una moto de 600 cc. per donar la volta el món. Ara viatjaven amb una altre parella, de Canadà, que s’havien trobat a Istanbul. Grans persones tots ells, i gran estofat que em fan fer per sopar! :D
Volia explicar una pregunta que em va fer un senyor gran a Düzce. No em va preguntar “per què” faig aquest viatge sinó “per a què”. Sembla una tonteria però no ho es tant. Jo tinc 20 raons que m’han decidit a fer el meu viatge però la verdadera raó la tenia que trobar en el propòsit. Encara no el tinc clar... suposo que quan torni ho sabré.
Volia fer una petita descripció, a tall d’homenatge, de cada persona que m’ha acollit per Couch Surfing. Tots ells grans persones, amb ganes de poder viatjar però sense medis i parlar d’ells a Catalunya és una manera de transcendir...
-Yavuz Selim (Gebze): Noi de uns 28 anys, químic industrial. Viu en una població industrial de la perifèria de Istanbul. Allà la gent només està per treballar i no hi ha cap tipus de teixit social. Noi molt maco però pres en una ciutat gris i desestructurada.
-Yasin Sukan (Izmit): Noi,”home”, de 22 anys i el seu amic Utku. Aquests estudiaven enginyeria i anaven vestits com el Guardiola. Volia venir a fer el màster a Barcelona però es va posar molt trist al saber quan val el lloguer dels pisos, ell paga uns 75 euros el més. La seva família tenen un petit negoci i 5 fills i ja és prou que tots puguin estudiar...
-Semiha Koz (Sakarya): Noia, “dona”, de 26 anys que ensenyava anglès a la universitat. Vaig estar al lloc dels professors, lo que em semblava un espai prohibit, jejeje. Aquesta noia ve de una família molt conservadora però ella viu amb dos amigues més i són molt lliberals. Vaig gaudir i aprendre a sortir de festa fins les tres sense prendre una got d’alcohol.
-Uğur Fidan (Düzce): Era un home de negocis molt pròsper. Tenia una petitíssima botiga d’esports familiar i havia creat la pagina web de productes d’esports més important de tot Turquia. A casa seva hi havia projector i totes les comoditats. Ell és caucàsic i amb els seus amics vam fer un bonic featback Catalunya – Caucàsia.
-Baris Bora (Bolu): a dalt de la muntanya de Bolu vivia aquest crític de cinema. Treballava de professor de sociologia a la universitat i desitjava tornar a Ankara. És una persona molt cultivada pres en una ciutat innòcua.
-Fulya Esin Çelik (Ankara): Vaig passar un parell de dies meravellosos amb aquesta noia i el seu novio. Eren anarquistes, cultes i volien anar a Argentina. Estaven farts de la societat conservadora i repressora turca.
-Derya Deniz Güven (Karakecili): És professor d’escola infantil. És de Izmit, tercera ciutat del país, però els professors tenen que exercir 5 anys en un poblet petit. Ara ja acabava i podrà tornar amb la seva dona. Vaig estar a la seva classe de nens de 8 anys i me’ls va presentar a tots. Amb 30 anys, tot elegant, era una autoritat al poble.
-Brett Marler (Kirsehir): és un noi americà del middle-west de 22 anys que passava un any ensenyant anglès en una ciutat petita. Havia estudiat ciències politiques i filosofia, havia treballat i fet de tot en la seva curta vida. Vam tenir llargues hores de conversa, està clar que ambdós temes m’interessen molt.
-Mehmet Kivilcim (İskenderun): Era un banquer de 30 anys, vivia amb la seva dona programadora i tenien un fill de 4 mesos. Havia estudia ciències polítiques i em va donar grans lliçons de la situació politico-social de Turquia i em va demostrar que sortia guanyant més la Unió Europea que Turquia si aquesta aconseguia entrar.
-Gulcin Arslanoglu (Antakya): i el seu novio, i els companys de pis d’aquest, i els amics dels companys de pis... Els últims dos dies he estat donant voltes amunt i avall a aquesta ciutat, casi no parlaven anglès i se’m anaven passant de uns als altres...
He fet el post més llarg d’aquest blog, tres setmanes a Turquia, més un més a Istanbul, s’ho valien. Per acabar volia explicant les meves dos experiències a la tenda de campanya. Una va ser a dalt de la muntanya, a l’interior del país. Vaig tenir que acampar perquè se’m va fer fosc i no trobava cap hotel... Aquella nit vaig passar molt de fred, l’aigua de la botella es va congelar i em despertava cada dos hores del fred que feia. En aquella nit fumar uns cigarros van ser un bé de Déu.
Al cap de tres nits vaig acampar a 20 metres del meu estimat Mediterrani. Tenia bon menjar i estava al porxo d’una casa d’estiueig. Mentre mirava la pel·lícula “Ultimàtum a la Terra”, quan estaven en el clímax de la destrucció, la meva tenda es va començar a moure molt fortament pel vent i la pluja. L’únic dia que tenia la tenda en precari, aguantada per quatres pedres i dues cordes, em bé un vent huracanat que la movia de banda a banda. Un cop tot falcat, em vaig posar els taps de les orelles i vaig dormir com un angelet...
Els altres dies he dormit a hotels de carretera que em costaven entre 10 i 15 euros. Molt precaris però podia fer-me una dutxa i salvar-me del fred horrorós que feia fora, de -5 a 0 graus...
Per acabar volia dir que m’ha agradat molt Turquia, porto una bandereta turca a la bici! :D He après molt de la seva gent i he gaudit sobremanera dels menjars, kebabs i dolços amb quilos de mel. Que ara entraré en els països àrabs, que ja no podré entendre les indicacions i que no sé què em depararà.. Segueixo el meu llarg viatge amb una gran alegria i il·lusió!
